El 2011 comença amb l’amenaça d’una nova crisi alimentària, l’índex mundial dels preus dels aliments marcant rècords històrics i Nicolas Sarkozy advertint que si no s’apliquen mesures es produiran aldarulls als països empobrits. Ja és tard per a Ben Ali, el dictador de Tunísia: deu dies abans de l’anunci francès ja havia fugit del país davant les protestes de la ciutadania. Les revoltes se succeeixen al món àrab, i els manifestants mostren barres de pa com a símbol de la protesta. Mentre tot això passa, a casa nostra, Catalunya Caixa promou el Dipòsit 100% Natural, lligat al mercat especulatiu del sucre, el cafè i el blat de moro. La pròpia entitat reconeix que els seus principis fundacionals no li permeten comercialitzar productes que atemptin contra els drets de les persones i el medi. Veterinaris Sense Fronteres ho denuncia i, poc després, l’entitat d’estalvis suprimeix el fons del seu catàleg.

MONTSE SANTOLINO / JORDI DE MIGUEL

El Parlament Europeu admet que els moviments especulatius financers són responsables de quasi el 50% de l’augment de preus dels aliments. Al mateix temps, el Banc Mundial advertia des de principi de l’any 2011 que les alces “abruptes i extemporànies” en el preu dels aliments afectarien greument tot el Sahel i la Banya d’Àfrica, on 13 milions de persones estaven en risc de mort. Just al mateix temps, Catalunya Caixa publicitava el seu nou Dipòsit 100% Natural, “La manera més natural d’invertir”, cridant a aprofitar aquesta tendència alcista: “Tindràs la possibilitat d’obtenir una atractiva rendibilitat en funció de l’evolució de la cotització del sucre, el cafè i el blat de moro”, deia la publicitat.

La “financiarització” de l’economia ha convertit els aliments en “actius financers”, però normalment els petits estalviadors en solien quedar al marge. El gener del 2011, amb el Dipòsit 100% Natural i a partir de 1.000 euros, qualsevol podia apostar que els preus d’aquests productes pujarien, amb el 100% del capital garantit, i amb la promesa d’una rendibilitat anual del 7%, el 14% o el 21%. Tot en funció de l’evolució del pack sucre-cafè-blat de moro. La publicitat destacava que la seva cotització havia augmentat el fatídic 2010 un 61%, un 34% i un 38%, respectivament. El manual de venda dels comercials incloïa gràfiques i dades de l’Organització per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) i un argumentari que assegurava que la demanda dels productes creixeria perquè ho faria la població mundial o perquè es farien servir per a la producció de biocombustibles. El manual comercial també assegurava que “la incertesa del mercat de valors per la pèrdua de força del dòlar impulsa els inversionistes a enfocar-se en el cafè”.

Quant al venciment, si en uns dies concrets de març del 2012, 2013 o 2014 els preus havien pujat, es pagava i liquidava el dipòsit; si no, fins al proper venciment. Cap possibilitat de reintegrament abans, que podia ser tres anys després i sense cap benefici. En cas de necessitar els diners, Catalunya Caixa oferia al client un crèdit en condicions preferents. Negoci sobre negoci.

El que la publicitat no deia és que aquest dipòsit era un dipòsit estructurat, un producte financer considerat de risc, un Commodity Index SWAP o participació en un fons basat en un ‘índex de commodities’ o taula de valors calculats matemàticament, a partir dels beneficis que generen els contractes de futurs dels productes que l’integren. Tampoc no deia que als comercials se’ls demanava que fossin “proactius”, per aconseguir que almenys el 10% de l’estalvi a termini es canalitzés cap a dipòsits estructurats, “per retenir la inversió a mig termini, i millorar el marge de l’entitat”, que era del 3,10% anual, fins al venciment. I, per últim, una acusació més greu. Segons Olivier Chandry, activista de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i expert en especulació alimentària, l’entitat no explicava que la caixa ni hi posava ni hi perdia res, perquè assumia el risc amb els diners aliens: “Podia apostar a la baixa del preu dels productes que prometia que pujarien, si li convenia”.

El banc, directament o través d’intermediaris, hi guanyaria sempre pel moviment dels fons o per la gestió de les comissions, molt més altes que les d’un producte normal, però als clients només se’ls reemborsaria el “cupó” si els preus havien pujat uns dies concrets. Quin és el coneixement del petit inversor sobre la volatilitat dels preus dels aliments? Els preus dels aliments van estar ballant i caient l’últim trimestre del 2011 (inclòs el blat de moro), i les previsions eren negatives per al 2012, per la qual cosa estar subjecte a una data concreta d’observació resultava tan segur com jugar a la ruleta russa.

L’especulació financera o el casino de la fam

Segons dades del Banc Mundial, la pobresa extrema als països d’ingrés baix i mitjà va pujar en 44 milions com a resultat de l’augment del preu dels aliments del 2010. Tot i no ser l’única causa, cap organisme internacional no oculta que una de les raons d’aquest augment és l’especulació financera. Oliver de Shutter, relator especial per al Dret a l’Alimentació de Nacions Unides, pensa, com el seu antecessor Jean Ziegler, que quan un nen es mor de gana ha estat assassinat, i insisteix que la fam és un problema polític que es pot solucionar regulant els mercats financers. Per a Shutter, està prou demostrat que la dels aliments va ser la bombolla especulativa que va seguir la de les “punt com” i la del mercat immobiliari. Després que la desregulació agrícola i financera ho fessin possible, es va convertir en el “refugi” dels inversors especulatius.

El mercat secundari de derivats de matèries primeres, on es compren i venen contractes de futures collites, té com a objecte, i efecte, la volatilitat dels preus per poder guanyar en els intercanvis. Com més jugadors, més interès. L’aposta sobre el contracte futur acaba estirant el preu del producte real cap amunt, i en temps real. Tot i que la FAO assegura que el planeta pot alimentar tota la població mundial, l’alarma d’escassetat genera moviments mundials molt lucratius.

L’any 2010 van tenir lloc dues de les jugades més fortes que es recorden. Al juliol un sol fons d’inversió (Armajaro) es va avançar al tancament d’exportacions de cacau de Costa d’Ivori, un dels principals productors, i va acaparar una part substancial de la producció mundial (un 7%). La totpoderosa Cargill va fer el mateix amb blat, poc abans que Rússia també deixés d’exportar. Darrere la guerra civil ivoriana i els incendis i sequera russos, molts interessos creuats van treure benefici de l’alça exponencial dels preus de productes bàsics. Per exemple, països com Egipte van acabar pagant, en pocs mesos, pràcticament el doble per una tona de blat.

Olivier Chantry, de l’ODG, n’explica les conseqüències: “Al món ric les famílies destinen a l’alimentació entre un 10% i un 15% del seu pressupost. A països com Nigèria, Bangladesh i l’Afganistan es gasten entre un 50% i un 90%. Com que paradoxalment els països pobres són els majors importadors d’aliments, l’alça dels preus té efectes devastadors per a la seva seguretat alimentària, perquè quan puja el preu, s’han de demanar més crèdits, i puja també el deute dels països, i això genera un cercle viciós”.

Més enllà dels aliments, els jocs especulatius i les variacions en el preu de qualsevol de les matèries primeres reconvertides asèpticament en ‘commodities’ (aliments, metalls i energia) són una font constant d’amenaces per a la qualitat de vida de milions de persones, pels seus efectes en cadena. Si la interrelació entre el preu del petroli i el dels aliments és directa, els experts consultats consideren que l’augment del preu dels minerals multiplica per deu els conflictes socials i ambientals a mig món, ja que afecta directament l’accés a l’aigua o als aliments de moltes poblacions.

Que uns no mengin, perquè altres mengin millor

Estirant el fil del preu dels aliments, moltes ONG s’han convertit en expertes en finances internacionals i han realitzat informes de gran rigor per denunciar qui i com fa negoci amb la fam. No s’esperaven però que una caixa catalana publicités els “beneficis” de l’especulació amb aliments per captar diners del petit estalviador. Veterinaris Sense Fronteres (VSF) va reaccionar de seguida liderant una campanya de denúncia pública a Catalunya.

La feina dels activistes va ser més fàcil, segons expliquen, perquè Catalunya Caixa tenia aleshores 1.245 milions d’euros d’ajuts públics i una obligació social com a caixa d’estalvis. A més, l’entitat busca oferir una imatge de compromís social gràcies al seu conveni amb la Fundació Alícia, buc insígnia de la seva Obra Social que, comandada per Ferran Adrià i centrada en l’alimentació, treballa amb el lema “Que tothom mengi millor”. El responsable d’investigació de VSF, Ferran Garcia, ho expressa amb rotunditat: “Va ser una cagada monumental de màrqueting perquè normalment aquests productes estan molt amagats. Tothom ho fa, però també tothom té la percepció que això no està ben fet”.

La seva ciberacció, penjada a la xarxa el 21 de març, va córrer com la pólvora per les xarxes socials i va provocar algunes accions espontànies de protesta i boicot de clients de Catalunya Caixa, que van demanar explicacions o van retirar els seus diners. “Era sorprenent veure que quan la gent interpel·lava els treballadors, es quedaven en blanc. No sabien que el producte fos tan dolent, ni què contestar, i van demanar un manual de resposta”, explica Ferran Garcia. La coalició ICV-EUiA també va reaccionar al Congrés dels Diputats, on va presentar de seguida una Proposta no de llei per aturar l’especulació amb aliments, i, a més, va fer arribar una carta de queixa a la direcció de l’entitat, a través de la Diputació de Barcelona.
El tancament de la campanya de comercialització del dipòsit va coincidir amb les accions de protesta, i tot i que podien haver-la prorrogat, no ho van fer. La directora d’Atenció al Client de l’entitat, Àngels Balcells, va contactar el mes de maig amb VSF per acceptar una trobada. L’ONG va entregar 2.500 cartes de protesta. L’entitat mai no va acceptar el caràcter especulatiu del dipòsit però, per escrit, va reconèixer que la pròpia naturalesa i els principis fundacionals de Catalunya Caixa no els permetien comercialitzar productes que atemptessin contra el respecte a les persones o el medi ambient ja que l’ètica era la seva “norma nuclear de comportament”, i es va comprometre a no tornar-hi: “Aquest tipus de productes no formen part de l’oferta bàsica i es descarten noves comercialitzacions”.

A dia d’avui Àngels Balcells ja no s’ocupa de l’Atenció al Client i remet al Departament de Comunicació les explicacions sobre el tema. A hores d’ara els portaveus de l’entitat no reconeixen haver retirat el producte per pressions externes, malgrat admetre l’arribada de queixes al Servei d’Atenció al Client. Respecte al caràcter especulatiu del dipòsit, l’entitat diu que l’estructura d’aquest era “majoritàriament” de dipòsit tradicional, i que només un 5% de la inversió estava referenciada a l’evolució dels mercats de matèries primeres, “raó per la qual mai es va incidir de manera directa en preus de compra-venda de productes i no hi va haver influència directa en la seva demanda”. Davant aquesta resposta, Olivier Chantry, de l’ODG, recorda que, efectivament, aquests fons gairebé mai tenen la intenció real de comprar cap mena de producte però igualment influeixen en els preus de compra-venda, i Ferran Garcia, de VSF, diu que ni a la publicitat ni als documents facilitats als comercials no es feia cap menció a cap altre element diferent dels aliments, ni a cap 5%. “Si era així, hauria estat una publicitat enganyosa.”

Guerra de dipòsits ‘made in Catalonia’

Amb aquest dipòsit, pràcticament el primer de la nova entitat fusionada, Catalunya Caixa ignorava l’avís del Banc d’Espanya perquè les caixes “rescatades” no fessin polítiques comercials agressives oferint remuneracions per sobre de la mitjana del mercat, llavors del 5%. El Banc d’Espanya, però, mai no va dir res sobre no especular amb aliments.

Des de l’AICEC, l’Associació d’usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances de Catalunya, consideren fons tòxics aquells que posen en risc els estalvis a través de campanyes de publicitat enganyoses i l’ocultació de les condicions més comprometedores de la inversió. Segons Gianfranco Pani, portaveu de l’entitat, el Dipòsit 100% Natural no es podria considerar un fons tòxic: “Es va publicitar molt clarament, i qui invertia sabia el que feia; no és tècnicament un fons tòxic però és un fons assassí, perquè el que fa és crear una bombolla financera sobre els aliments”.

L’ADICAE, el referent estatal de l’AICEC, calcula que només un 5% dels consumidors s’arriscaria amb productes com aquest, però el manual de venda del Dipòsit 100% Natural demanava “proactivitat” cap a un públic objectiu que eren els clients “amb expectativa d’obtenir una major rendibilitat sense arriscar capital”. La immensa majoria. Una escassísima cultura financera segons Pani —que considera “el frau més gran d’aquest país vendre com a estalvi quelcom que no ho és”—, combinada amb fortes campanyes publicitàries, un imaginari de proximitat i confiança encara útil amb molts clients, molta xerrameca inversora i facilitats d’arriscar els diners via web —Catalunya Caixa té un “Supermercat d’e-dipòsits”— miren d’obrir espai a aquest tipus de productes. Catalunya Caixa va canalitzar l’any passat en dipòsits estructurats al voltant de 1.500 milions d’euros, i des de l’entitat afirmen que són atractius per a tot tipus de clients, fins i tot per als més “adversos al risc”: “Garanteixen sempre el 100% del capital, ja que no inverteixen directament en els actius sinó que obtenen un cupó més o menys elevat en funció de la seva evolució”, expliquen des de l’AICEC. A més, insisteixen, aquests productes són només aptes per a experts: “Suposen un coneixement dels moviments polítics i econòmics en l’àmbit internacional que només poden tenir tres o quatre analistes en tot el món”.

S’ha acabat el temps de la innocència

Totes les fonts consultades parlen de solucions que van molt més enllà de l’estrictament financer —és a dir, sobirania alimentària o polítiques de control de preus—, però la regulació dels mercats financers també la consideren urgent per aturar aquests instruments d’enginyeria financera. Insisteixen: amb el menjar no s’hi pot jugar. La mateixa Organització de les Nacions Unides recorda als estats que han de controlar l’especulació “per complir les seves obligacions jurídiques en relació al dret humà als aliments”.

Als Estats Units, els bancs, els fons especulatius i les grans empreses alimentàries s’enfronten a Barack Obama per la seva Llei Dodd-Frank de reforma financera. Mentrestant, a la Unió Europea, continua la llei de la selva. ICV-EUiA, juntament amb Izquierda Unida i Chunta Aragonesista, va presentar el febrer del 2012 una nova Proposició no de llei per demanar al govern central que prohibeixi, “des de l’àmbit de les seves competències”, la inversió especulativa sobre béns alimentaris de primera necessitat, i que s’hi posicioni en contra a la UE, “en el marc de la reforma de la Directiva relativa als mercats d’instruments financers”. La diputada ecosocialista Laia Ortiz creu que cal més esforços per fer visible el vincle entre la fam i el model financer: “Si la gent sabés el que hi ha darrere un índex o un fons s’ho pensaria, aquests productes són una aberració”.

Al Parlament de Catalunya, ICV-EUiA també ha presentat una resolució perquè se’n parli. Caldrà veure la resposta de la resta de partits. A peu de carrer sembla que progressivament es pren consciència dels riscos de moltes inversions, sovint a cop d’ensurt, i també de les seves repercussions socials, i el Dipòsit 100% Natural no va ser una excepció al panorama financer català. Veterinaris Sense Fronteres va tornar a criticar, a principi del 2012, un fons d’inversió proposat pel Banc Sabadell “infinitament pitjor que el de Catalunya Caixa” que opera amb blat, blat de moro i soja.

Anàlisi del tractament mediàtic

El 17 de juliol de 2011, el diari Ara dedicava doble pàgina i editorial a la vinculació de l’especulació alimentària amb la fam que amenaçava la vida de 12 milions de persones a la Banya d’Àfrica. L’article no es quedava en la descripció de la crisi i posava nom i cognoms als especuladors que s’estaven lucrant amb la pujada de preus dels aliments: Goldman Sachs, Deutsche Bank, Merrill Lynch… Curiosament no s’hi menciona el cas de Catalunya Caixa, tot i que feia escassos mesos que una campanya de tres ONG havia aconseguit que l’entitat retirés el seu fons 100% Natural. Dues setmanes més tard
El Periódico de Catalunya publicava un especial sobre la fam a Etiòpia: el text principal era acompanyat per una peça titulada “Fam de beneficis”, en què també es parlava dels mecanismes especulatius. Malgrat l’interès per revelar les causes especulatives de l’alça de preus, no se citava ni Catalunya Caixa ni Caixa Girona. Sí que es mencionava la primera, tot i que de passada, en una segona peça de l’especial, curiosament escrita no per un redactor del diari, sinó pel magistrat Xavier González de Rivera.
Altres diaris com El Punt Avui i Público han dedicat espai a analitzar els factors especulatius darrere la pujada de preus, però no han mencionat els casos catalans. En el segon cas fins i tot es va publicar una carta del director de Veterinaris Sense Fronteres, Javier Guzmán, sobre la campanya iniciada per denunciar el cas de Catalunya Caixa, però les limitacions d’aquest tipus de mitjans fan impossible abordar-la en profunditat. Capçaleres com La Vanguardia o El País han dedicat alguna menció a l’especulació bancària, però on ho han fet amb major profunditat és en blogs especialitzats de les edicions digitals.
A banda de la tradicional prudència d’alguns mitjans per no trair els propis interessos econòmics, aventurem tres factors més per explicar-nos el seu silenci respecte al paper de les caixes catalanes en l’especulació en productes de primera necessitat: 1) La compartimentació del periodisme en seccions que fa poc probable el creuament de temàtiques entre societat, economia i internacional; 2) La manca d’atenció a les ONG com a fonts més enllà de la visió tradicional; 3) El provincianisme de cert periodisme català que encara no és capaç de fer connexions locals-internacionals.

Recursos i fonts
Especulación financiera y crisis alimentaria. Campanya “Derecho a la alimentación. Urgente”. Edició: Mª Teresa de Febrer i José Mª Medina (Madrid: Prosalus, 2011)

Navegando por los meandros de la especulación alimentaria. Mónica Vargas i Oliver Chantry (Observatori del Deute en la Globalització – Càtedra UNESCO de Sostenibilitat Universitat Politècnica de Catalunya, 2011)

Informe Mundial sobre Desastres 2011: Hambre y malnutrición. Ginebra. International Federation of Red Cross and Red Crescent Societies (ed. Lindsay Knigh, 2011)

Caixes d’estalvi i desenvolupament al sud. Jesús Carrión d’ODG, Jordi Marí de FETS i Víctor Maeso de SETEM (2011)

Broken Markets: How financial market regulation can help prevent another global food crisis. Murray Worthy (World Development Movement, 2011)

No es un juego: la especulación frente a la seguridad alimentaria. Regular los mercados financieros para cultivar un futuro mejor. Marc-Olivier Herman, Ruth Kelly i Robert Nash (Oxford: Oxfam, 2011)

Escalating food prices: The threat to poor households and policies to safeguard a Recovery for All. Isabel Ortiz, Jingqing Chai, Matthew Cummins (UNICEF: Nova York, 2011)

Departament de Premsa de Catalunya Caixa
934 845 090
premsa@catalunyacaixa.com

Gianfranco Pani, responsable de Comunicació. AICEC-ADICAE, Associació de Bancs, Caixes i Assegurances
933 425 044
aicec@adicae.net

Ferran Garcia, responsable d’Investigació. Veterinaris Sense Fronteres
934 237 031
ferran.garcia@veterinariossinfronteras.org
comunicacion@veterinariossinfronteras.org

Oliver Chantry, agrònom, activista, investigador . ODG, Observatori del Deute en la Globalització
933 011 793
o.chantry@laposte.net
observatori@odg.cat

Dolors Camats i Laia Ortiz, diputades d’ICV-EUiA
933 010 612
www.iniciativa.cat

Esther Vivas, activista, investigadora, membre del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) de la Universitat Pompeu Fabra
esther.vivas@gmail.com

Gustavo Duch, investigador. Autor del llibre Alimentos bajo sospecha. Coordinador de la revista Soberanía alimentaria
gduch@pangea.org

 

Montse Santolino (l’Hospitalet de Llobregat, 1967)

Especialista en comunicació per al desenvolupament. Responsable de Comunicació de la Federació Catalana d’ONGD, on treballa des del 2003. Editora de la revista La Magalla. Formadora en educació i comunicació per al desenvolupament. Professora al màster de Comunicació de conflictes internacionals armats i socials i al màster de Mediació intermediterrània (UAB). [@montsanto]

Jordi de Miguel (Barcelona, 1980)

Freelance. Redactor del setmanari Directa. Especialitzat en comunicació per al canvi social. Ha treballat en projectes de comunicació social com CanalSolidari.org, Boca Ràdio o el Pla Comunitari Carmel Amunt. Membre del Fòrum de Comunicació, Educació i Ciutadania. Llicenciat en periodisme (UAB, 2002) i màster de Comunicació per al desenvolupament per la Universitat de Malmö. [@jordidemiguel]