La temptació de segrestar

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Tots els governs i tots els partits –tots!- tenen una tendència innata a voler controlar el relat, a segrestar el discurs informatiu. És una conseqüència d’allò que se’n diu la lògica del poder. Certament, dins d’aquesta lògica, la temptació és molt llaminera, però també molt contraproduent tant per als mitjans segrestats com per als governs o partits segrestadors.

Són molts els estudis acadèmics que evidencien que l’esbiaix informatiu que imposa el control governamental o polític desgasta la credibilitat del mitjà, que pot passar del lideratge a la marginalitat en un període cada cop més breu de temps. És a dir, que al final, el relat controlat no l’escolta ningú i, per tant, el control resulta un suïcidi empresarial i social per al mitjà i un error estratègic per al govern o partit de torn. Tot alhora.

Però els estudis van per una banda i la realitat per una altra. I, malauradament, els Països Catalans estem esdevenint un gran laboratori de proves de control. La crisi i les retallades pressupostàries estan servint d’excusa per reformar lleis, retallar plantilles i fins i tot eliminar mitjans i plataformes comunicatives. En resum, que s’està escapçant l’espai comunicatiu català, que si ja era feble, ara presenta una fragilitat alarmant.

Que els governs no tenen diners és un fet. Però que només hi ha una manera de retallar no és cert, ni ara ni aquí ni mai ni enlloc. I en l’espai comunicatiu les vacil·lacions estratègiques poden sortir caríssimes.

Nomenar i destituir al marge de la llei, com s’ha fet a TVC; crear una vicepresidència de la CCMA ad hoc per acontentar el PP, el partit contrari a la normalització lingüística i cultural del país, el partit al qual també se li ha concedit la gestió de la política cultural de la Diputació de Barcelona; nomenar com a cap d’informatius de Com Ràdio –emissora pública- un periodista procedent dels racons més foscos de la caverna mediàtica espanyola; dissoldre Comunicàlia; “redimensionar” la xarxa de televisions locals… Tot plegat és inevitable i no obeeix a cap estratègia? De debò?

Els dubtes són més que raonables. Sobretot si contextualitzem les mesures catalanes dins del context dels Països Catalans, amb l’ERO multitudinari a Canal 9, el tancament de Ràdio Televisió Mallorca i els canvis estatutaris a IB3, fets en contra del català. Vivim temps de crancs i n’hi ha que, per intentar dissimular-ho, volen segrestar el relat. El que ningú no sap –potser ni ells mateixos, i aquest és el drama- és quin serà el preu a pagar pel rescat dels segrestats.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.