L’exemplaritat ha de ser un dels pilars de la monarquia; per això, quan la Casa Reial espanyola va qualificar el comportament d’Iñaki Urdangarin de “poc exemplar”, tot i semblar un adjectiu poc contundent, era tot un toc d’atenció al gendre reial. Per exemplaritat, el rei no té res al seu nom, però no es pot dir el mateix de les seves germanes. La infanta Pilar de Borbó presideix una SICAV (societat d’inversió col·lectiva), Labiernag 2000, amb un patrimoni de 4,5 milions d’euros, de la qual el 2010 no va pagar ni un cèntim d’impost de societats i el 2009 menys de 1.000 euros tot i haver-ne guanyat gairebé 400.000. És per aquesta baixíssima tributació que les SICAV generen dubtes ètics, però també legals: cal un mínim de cent socis, però en la majoria d’aquestes societats pocs accionistes en són els propietaris reals. La resta són homes de palla. O, com s’anomenen en l’argot financer, mariachis.

XAVIER ALEGRET

Pilar de Borbó i Borbó – Dues Sicílies ha estat més protagonista a la premsa rosa que a les pàgines salmó. Se sap molt de la seva vida social i familiar i molt poc de la professional i empresarial. Nascuda a Canes quan a l’Estat espanyol acabava d’esclatar la Guerra Civil, és la primera filla de Joan de Borbó, comte de Barcelona, i germana gran, doncs, de l’actual rei espanyol, Joan Carles I. Casada amb Luís Gómez-Acebo, mort el 1991, va tenir-hi cinc fills: Fátima Simoneta, Juan Filiberto, Bruno Alejandro, Beltrán Ataulfo i Fernando Umberto. Ells cinc són els únics socis que apareixen censats a la SICAV. Pilar de Borbó té el 44,15% de les accions de Labiernag 2000, però no es coneix la participació dels seus fills. Com a mínim, però, els seus noms apareixen als registres. La resta d’accionistes ni tan sols hi apareixen. Perquè la SICAV sigui legal en cal un mínim de cent, i a Labiernag 2000 n’hi sobren: en té 237, segons la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), però 231 no se sap qui són. La seva participació és tan petita que no cal comunicar-ho a la CNMV, organisme que controla aquestes societats.

Pocs impostos, i diferits

Labiernag 2000 es va constituir a l’octubre de fa dotze anys, moment d’auge de les SICAV. No se sap l’origen del capital milionari dipositat inicialment. Al tancament de l’exercici del 2001 el seu actiu ja superava els 4,3 milions d’euros, i havia guanyat 24.941 euros. Els impostos que va pagar per aquests beneficis van ser de 252 euros. L’any 2010, últim disponible, amb un actiu proper als 4,5 milions, la SICAV va perdre gairebé 50.000 euros. Aquest tipus de societats són un vehicle d’inversió en borsa i renda variable, i el 2010 va ser un any molt dolent per a la borsa espanyola. El 2009, en canvi, el mercat de valors va viure una gran alça, tot i la crisi, i els inversors van poder fer negoci. Labiernag 2000 va guanyar aquell exercici 392.970 euros, pels quals va pagar 930 euros d’impostos, segons els comptes de resultats que figuren als registres. No hi falta cap zero. Perquè se’n facin una idea, si una empresa corrent té aquests beneficis, ha de pagar un impost de societats d’uns 100.000 euros. Si una persona els guanya treballant, més de la meitat dels guanys, uns 200.000, són per a Hisenda. Una SICAV paga menys de 1.000 euros, però com a mínim aporta valor a la societat? No. Les seves activitats són purament financeres, no productives, i pràcticament no genera llocs de treball. El nombre de treballadors de Labiernag 2000 no figura en els registres oficials.

Les societats d’inversió en capital variable (SICAV) són societats anònimes d’inversió col·lectiva. Serveixen, o haurien de servir, perquè un grup d’inversors pugui sumar esforços i invertir grans quantitats de diners amb la finalitat de maximitzar el benefici. Per aquests beneficis paguen un impost de societats de només l’1%. En canvi, els dividends i les plusvàlues obtingudes en el moment de vendre les accions i recuperar el capital tributen com a rendes de l’estalvi, i paguen un impost entre el 19% i el 21%, en funció del seu valor. A això s’agafen els seus defensors per dir que no és que no es paguin impostos, sinó que es difereixen i es paguen més endavant. “El diferiment del pagament no és ètic. Jo no puc diferir el pagament de l’IRPF”, argumenta Jesús Carrión, investigador de l’Observatori del Deute de la Globalització (ODG), en contra d’aquest avantatge que no té un treballador quan paga els seus impostos. El capital mínim per engegar una SICAV és de 2,4 milions d’euros, i ha de tenir cent socis o més, condició que existeix perquè es garanteixi que realment són societats d’inversió col·lectiva i no s’utilitzen com a simples vehicles d’inversió de grans fortunes per diferir impostos i pagar-ne menys, tot i que no sempre es garanteix.

Injust

Els dubtes sobre la legitimitat de l’existència de societats com les SICAV són tan antics com les mateixes SICAV. “Per què els rics han de tenir un vehicle que els permeti pagar menys? S’han d’apujar els impostos perquè paguin com tothom”, defensa Carrión. Com ja hem vist, el tractament fiscal és molt avantatjós si es compara amb els impostos al treball o amb l’impost de societats ordinari. Actualment, un treballador mileurista paga un IRPF del 24,75%, taxa que pot arribar al 52% en rendes molt altes. L’impost de societats és del 30%, tot i que existeixen deduccions. Una PIME pot pagar el 25%. Entitats socials de tot tipus s’han manifestat en contra de les SICAV, entre aquestes els sindicats. “És una de les figures més injustes fiscalment, perquè només la poden usar les grans fortunes i té un tracte fiscal molt beneficiós. És una manera molt opaca, perquè no aflori la riquesa”, explica Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO de Catalunya, que creu que haurien de pagar un impost de societats ordinari. A més, subratlla que “són purament especulatives, no generen riquesa”. Ramon Pascual, coordinador de la cooperativa de serveis financers ètis i soclidaris Coop57, qualifica de “barbaritat” els avantatges fiscals d’aquestes societats, més tenint en compte les retallades de l’Administració i la recent pujada de l’IRPF als treballadors.

En defensa de les SICAV, fonts financeres que han preferit no identificar-se expliquen que aquestes societats col·lectives tenen la mateixa fiscalitat que els fons d’inversió, en els quals pot invertir qualsevol persona sense les restriccions de capital i d’accionistes que té una SICAV. I malgrat que la comparació fiscal és demolidora, creuen que els impostos que paguen aquestes societats encara s’haurien d’abaixar més. Argumenten que aquestes societats estan condemnades a desaparèixer a l’Estat espanyol si no se’ls baixa l’impost de societats a zero i se les allibera de la condició de tenir cent accionistes. L’argument és que hi ha altres països europeus, com Luxemburg, on les condicions són aquestes, i que si no s’igualen, el capital invertirà en aquells països i deixarà l’Estat. En canvi, per a José García Montalvo, catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra, Luxemburg no és precisament un bon exemple pel que fa a model fiscal, i recorda que un ciutadà espanyol que tingui una SICAV en un altre país ha de pagar l’impost de l’estalvi a l’Estat, per la seva qualitat de resident. “Sempre hi haurà competència fiscal. Què volen, posar el 0% a tot arreu? No és la solució”, explica. En tot cas, creu que cal abordar la fiscalitat a tot Europa. Coincideix amb ell Jesús Carrión, que critica que es defensi un model, encara que no sigui legítim, perquè és el mal menor. És a dir, perquè les fortunes no fugin, se’ls posa les condicions més avantatjoses possibles. “Hem de deixar el possibilisme i demanar el que és just”, conclou.

El telefonista accionista

Una de les característiques més importants de les SICAV és el nombre mínim de socis: cent. És important perquè si la seva fiscalitat és l’arrel dels dubtes ètics que generen, el nombre mínim d’accionistes és l’origen dels dubtes sobre la seva legalitat. José García Montalvo adverteix que la majoria d’aquestes societats “són legals en la forma però no en el fons”, perquè tenen “un soci i 99 mariachis”. Fonts financeres admeten aquesta irregularitat (“trobes un telefonista que és soci de 20 o 30 sicavs”, expliquen) però creuen que es resoldria fàcilment eliminant aquesta condició. El sindicat dels tècnics d’Hisenda (Gestha) fa anys que denuncia aquesta anomalia i que en realitat les SICAV estan sent utilitzades per les grans fortunes per pagar menys impostos. El seu clam, però, no només no ha estat escoltat, sinó que fins i tot han estat apartats del seu control. El Congrés dels Diputats va aprovar al 2005, gràcies a una esmena de CiU a un projecte de llei de mesures per impulsar la competitivitat, que fos la CNMV qui determinés si una SICAV compleix amb els requisits que marca la llei i, per tant, pot beneficiar-se dels avantatges fiscals que ofereix. Això va deixar el control d’aquestes societats a les mans d’un organisme que no és de caràcter fiscal sinó que és un regulador borsari.

De les més de 3.100 SICAV que hi havia a l’Estat espanyol a final de l’any passat, 58 eren directament il·legals, perquè tenien menys de cent accionistes. La gran majoria, 2.650, en tenien entre 100 i 150, i són les que els tècnics d’Hisenda consideren sospitoses. De fet, en les seves inspeccions, pràcticament totes complien amb un patró: un o pocs grans accionistes, amb més del 99% de les accions, i un centenar de mariachis. Gestha ha demanat repetidament que s’equipari la fiscalitat d’aquestes societats amb les de qualsevol empresa perquè creu que de SICAV de debò n’hi ha ben poques. Però qui decideix si una empresa és una SICAV o no és la CNMV i no els tècnics d’Hisenda. Aquests últims diuen que és il·legal que molts accionistes pràcticament no tinguin participació, perquè és indici de l’ús fraudulent de la societat, però no hi ha un mínim d’accions estipulat i, per tant, el frau és molt difícil de trobar i demostrar. Per això Gestha demana que es marqui per llei un mínim i màxim d’accions per accionista, petició que, de moment, no ha estat acceptada.

Amb tots els dubtes, ètics i legals, que generen les SICAV, ¿és recomanable que un membre de la monarquia, una infanta d’Espanya, presideixi una d’aquestes societats i la utilitzi per pagar pocs impostos? Si parlem d’exemplaritat, no dóna bon exemple. Malgrat que encara no hi ha cap sentència en contra de les SICAV, o de l’ús que se’n fa, la dona del Cèsar no només ha de ser decent, sinó també semblar-ne. “La monarquia ja és una anomalia de l’època. Si els seus membres utilitzen les dreceres legals per pagar pocs impostos, encara es deslegitima més. És poc moral”, explica Joan Carles Gallego. “Els seus comportaments haurien de ser d’una gran exemplaritat ètica, i les SICAV no formen part d’aquesta exemplaritat”, afegeix. Ni són exemplars els seus comportaments ni ho és la seva actitud en públic ni les seves declaracions. Mentre la infanta Pilar fa i desfà amb les seves empreses, és menys discreta en la seva vida social. Recentment, i arran del cas Nóos, en el qual està implicat el seu nebot polític, Iñaki Urdangarin, Pilar de Borbó va fer unes polèmiques declaracions. Polèmiques més que pel contingut, pel to i per manar callar els periodistes. Va ser el passat 15 de febrer en un acte benèfic a Sevilla, on després de dir que “ningú és culpable fins que ho digui un jutge”, va espetar un “a callar” als reporters i va girar cua.

Poca transparència

Si els negocis de Pilar de Borbó no es caracteritzen per l’exemplaritat, tampoc destaquen per la seva transparència. La SICAV Labiernag 2000 no és l’únic negoci de la infanta. D’algun lloc han de sortir els diners que s’inverteixen allà, però l’origen de la fortuna és desconegut. Pilar de Borbó ha estat consellera de diverses empreses, i encara ho és de Richemont Iberia, empresa de compravenda de productes d’ús personal i de regal. També és directora i administradora única de San Jacobo, una societat limitada dedicada al lloguer d’immobles, que té un sol treballador i que ha anat acumulant pèrdues, segons els seus balanços, fins al 2007, l’últim exercici disponible als registres. Aquesta immobiliària, pràcticament inexistent a la xarxa, té la seu social al mateix domicili que Labiernag 2000.

Labiernag i San Jacobo no són les úniques empreses de sang blava amb la mateixa seu social, al carrer Velázquez de Madrid. A la mateixa adreça madrilenya hi té el domicili fiscal Madrid-Shanghai Connection SL, empresa d’importació i exportació de la qual és soci i administrador un dels fills de la infanta, i soci de Labiernag 2000: Juan Filiberto. Aquesta empresa amb prou feines presenta beneficis; tampoc sembla, doncs, l’origen del patrimoni de 4,5 milions d’euros de la família a la SICAV. Un altre dels fills de la infanta, Bruno Alejandro, s’ha dedicat a negocis immobiliaris, i amb sucoses comissions. El 2008 va intermediar en la venda de la que havia estat casa del seu avi, i pare del Rei, Joan de Borbó. Els tres hereus (el rei i les dues infantes) van rebre cadascun 900.000 euros. El preu de venda, doncs, va ser de 2,7 milions, però Bruno Alejandro i el seu soci i cosí Marcos Gómez Acebo es van endur, a més, una comissió d’1,5 milions.

Allà on hi ha una gran fortuna

“No m’estranya, totes les grans fortunes tenen la seva SICAV”, va respondre una de les fonts financeres preguntada sobre el fet que Pilar de Borbó tingui una d’aquestes societats. Ja fa uns anys que les SICAV es van posar de moda entre l’empresariat, i són especialment coneguts casos com el del milionari Amancio Ortega i el d’Alicia Koplowitz, propietària de Morinvest, la SICAV més gran de l’Estat espanyol. Amb menys ressò, també empresaris catalans n’estan utilitzant. El més conegut és Isak Andic, propietari de Mango i de quatre SICAV (que presideix i de les quals és l’únic accionista conegut) que sumaven, al tancament de l’exercici 2010, un patrimoni de més de 90 milions d’euros. Supera aquest patrimoni el promotor Josep Lluís Núñez. Amb les inicials NN (de Núñez i Navarro, que tant utilitza l’expresident del Barça per als seus negocis i promocions)  la SICAV té un patrimoni de 153 milions administrats amb intel·ligència, ja que no ha parat de créixer en els darrers anys, pràcticament tots tancats amb beneficis (el 2010 van fregar els 3,5 milions d’euros de guanys). Núñez va ser condemnat fa uns mesos a sis anys de presó pel Cas Hisenda. El president de Pronovias, Alberto Palatchi, és administrador d’una SICAV de la qual Pronovias és accionista majoritari, amb un actiu, a final del 2009, de 81 milions d’euros. Aquell any va guanyar 24 milions, que van compensar els 22 de pèrdues del 2008. Encara en el capítol de grans SICAV, Pedro Cuatrecasas, expresident del despatx d’advocats Cuatrecasas, és conseller delegat d’una societat en la qual participa, tot i que no n’és el màxim accionista, juntament amb el seu fill Emilio. Aquesta SICAV té un actiu proper als 60 milions i uns resultats gairebé sempre positius. Més de 30 en té la que presideix Manuel Puig, directiu de l’empresa de perfums i cosmètica Puig. El 2010 i el 2009 va tenir importants beneficis, tot i que el 2008 va tenir pèrdues. Altres famílies catalanes utilitzen aquest tipus de societats, però amb actius més modestos. És el cas de Mercedes Daurella, de la família propietària de Cobega, embotelladora de Coca Cola, amb un patrimoni de 8 milions; Xavier Faus, propietari de Meridia Capital i vicepresident del Barça, amb un patrimoni de 6 milions; Santiago Sabatés, d’Eurofragance, amb un patrimoni de més de 5 milions, i Sergio Ferrer Salat, amb un patrimoni de 4 milions. Entre altres. Al País Valencià destaquen els noms de Joaquín Sáez, fundador de la marca de pantalons Lois, i la seva família, que gestionen dues SICAV amb un actiu de més de 10 milions d’euros, i de Juan Lladró, un dels germans de la família propietària de l’empresa Lladró, que té una SICAV amb més de 4 milions de patrimoni.

Anàlisi del tractament mediàtic

La família reial espanyola no ha estat mai un tema del qual sigui fàcil parlar als mitjans de comunicació. Al marge de la premsa rosa, és clar. Els negocis del Rei (quins negocis?), les seves amistats, el seu paper empresarial a l’estranger, i en definitiva la seva vida Zarzuela enfora ha estat tabú des de la transició. A tal punt arriba la protecció que fins i tot l’humor es mira amb lupa (com a exemple, el segrest de la revista El Jueves l’any 2007). Però darrerament s’ha obert la veda, de manera parcial, i especialment el 2011 arran de la presumpta implicació del gendre del Rei, Iñaki Urdangarin, en un cas de corrupció. Sigui per això o no, finalment la Casa Reial va publicar a final d’any el seu pressupost, com a mostra de transparència. Ja a principi d’aquest any, reportatges com “Monarquia o República” del programa de TV3 Sense ficció o “La monarquía tenía un precio” del Salvados de La Sexta han posat en qüestió el paper i el cost de la monarquia.
Però tot això pel que fa al Rei. Quant a la seva germana Pilar de Borbó, és una autèntica desconeguda per als mitjans generalistes i encara més per als econòmics. Ni una paraula sobre la seva SICAV, Labiernag 2000, als mitjans durant el 2011. La informació publicada més important trobada sobre el negoci de la infanta Pilar i la seva família data del 2008 al diari gratuït 20 minutos i tampoc no hi entra a fons. La germana del Rei ha estat notícia en l’últim any per les seves declaracions sobre la princesa Letizia Ortiz, sobre Urdangarin i el cas Nóos i sobre el matrimoni d’algun dels seus fills. Els fills de Pilar de Borbó, socis de Labiernag 2000 i alguns d’ells també amb altres negocis, tampoc apareixen als mitjans generalistes però sí al paper couché: separacions, festes, gales benèfiques i nous amors. Xafarderies, en definitiva.

 

Hemeroteca
“El Congreso aprueva que la CNMV controle las sica”, El País, 01/07/2005

Las sicav ganan su pulso con Hacienda”, Cinco Días, 19/12/2007

Comisiones multimillonarias al vender el Rey la casa de su padre”, 20 Minutos, 25/03/2008

¿Por qué las sicav son un chollo para los ricos?”, Invertia, 20/05/2010

La tributació mínima de les sicav”, L’Econòmic, 10/09/2011

Los técnicos de Hacienda alertan de un abuso de las sicav por parte de las grandes fortunas”, 20 Minutos, 26/09/2011

 

Recursos i fonts
Jesús Carrión, investigador de l’Observatori del Deute de la Globalització
observatori@odg.cat
www.odg.cat

José García Montalvo, catedràtic d’economia de la Universitat Pompeu Fabra
935 422 436

Ramon Pascual, coordinador de Coop57
932 682 949

Joan Carles Gallego, secretari general de Comissions Obreres de Catalunya
934 812 905

Gestha, Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda. Departament de Comunicació
915 760 588

Comissió Nacional del Mercat de Valors
www.cnmv.es

Informa D&B, informació comercial, financera i de màrqueting
www.informa.es

 

Xavier Alegret (Barcelona, 1981)
Periodista especialtizat en economia. Llicenciat per la Universitat Ramon Llull. Del 2006 al 2011 ha treballat al diari Avui, i posteriorment a El Punt+Avui. Entremig també ha tastat la comunicació corporativa i interna a La Caixa. També ha treballat a Catalunya Ràdio i Europa Press. [@xalegret]