L’eclosió del moviment de desobediència civil als peatges identificat per la seva etiqueta al Twitter #novullpagar, ha fet tornar a la primera plana d’actualitat la situació de les autopistes catalanes i la seva situació de discriminació respecte als conductors de la resta de l’Estat.

Les notícies sobre les accions de desobediència, la seva incidència real, el seu ús de les xarxes socials per estendre’s, el nerviosisme o no d’Abertis, la principal empresa concessionària d’autopistes, i les declaracions contradictòries del Govern, han centrat la informació sobre el moviment.

Ràpidament han aparegut a nombrosos mitjans i blocs diferents anàlisis sobre la legitimitat de les reivindicacions, la idoneïtat de l’acció i els límits i possibilitats de la desobediència.

En canvi, un dels arguments claus que sustenten aquesta reivindicació ha passat pràcticament desapercebut. És l’amortització històrica de les autopistes catalanes i la renovació automàtica de les concessions amb secretisme i sense cap debat públic sobre les raons que la motiven. Unes renovacions sense inversions ni contrapartides que han pervertit la funció dels peatges –que una infraestructura la paguin els seus usuaris i no el conjunt dels contribuents- fins a convertir-los en un impost més col·locat en mans d’empreses privades.

Aquest va ser el quart tema més silenciat del 2011 segons l’Anuari Mèdia.cat, que el va recollir en un article que, des del principi, ha estat invocat pel moviment #novullpagar per fonamentar les seves accions. Uns arguments però, que a pesar de la seva gran popularitat a les xarxes socials no han fet forat en les informacions i anàlisis de bona part dels mitjans tradicionals de més audiència.