Per qui, fins quan, per què

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Llegir sense prejudicis. Un bàsic tàcit. Un hàbit clàssic. En aquests dies que corren, antologia de places i carrers reomplerts, de repic d’atuells i #caixarolades, el rigor tertulià del directe hertzià va irrompre cec. Sord i bord. Mut. I a la gàbia. Palesant la cartografia del desigual tractament periodístic, via opinadors seculars, que rep la protesta social segons quina sigui. Sonor esbiaix radiofònic -polític i polititzat- que envaïa l’ambient, climatitzant-lo. A casa, a la cuina, a la feina o al transport públic. A través de les ones, ara fa 15 nits.  Permetent d’entendre -un cop més, encara i de cop- el qui, el quan, el com i algun per què. De per què a voltes, quan la gent protesta, es tira de veta d’apagada informativa i, unes altres, de justos ressons amplificats.

Exercici pràctic -els cinc minuts i escaig que vindran- per descodificar el doble raser de les tertúlies que tant sovinteja. Proposta senzilla de jeroglífic fèrtil. Com endevinalla alliberadora. Que ens desvetlla de bell nou dels fils dels oligopolis informatius que monopolitzen el país. Som-hi i posem un cas. Com un cabàs. Sintonitzes la ràdio fa dues setmanes. Emissora diuen que líder i prime-time matiner. Quan irromp un concorregut locutor conegut i anuncia a milers d’oients: “és un moviment social molt important; de clara desafecció del que hi ha, de clara distància, d’emprenyada general“.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

De seguida, entra un retribuït tertulià habitual i pontifica en solil·loqui:”és una campanya que respon a un malestar concret i un de difús, un catalitzador de malestars i greuges; això ha servit; si s’analitza la història (…) des de finals del XIX, quan comença és titllat pels altres com un moviment minoritari: són quatre eixelebrats, són quatre de la barretina, són quatre romàntics, són quatre ximplets. Però aquests quatre passa que capgiren la política a Espanya, canvien les lògiques podrides de la restauració, canvien les lògiques que porten a la II República, canvien la transició“.

Primer avís de com es mou la història a la llum de la història: “sempre són quatre“, conclou. I amb raó: la raó del pes de la memòria.

El tertulià prossegueix, provant de sintetitzar, entre Habermas i Offe, i facilitant claus analítiques sòlides: “hi ha una cosa, com dirien els sociòlegs, que no és quantitativa, que és qualitativa. No és quanta gent ha participat. És que es va trencar un tabú. En política, qualsevol que hagi estudiat moviments socials ho sap, hi ha un moment que es perd la por. Algú fa el gest i aquest algú no es queda sol, és imitat. Hi ha una cosa més important que calcular si són 2.500 o 3.000: s’ha trencat un tabú, ha deixat fora de joc les institucions… i això passa en un moment en què la protesta havia de trobar un canal i troba un canal que és molt gràfic (…) estem farts, el país està cansat“.

Proposant perspectiva es requereix: “Tindrà recorregut?“. I s’autorespon:”Ja veurem. Hi ha una cosa molt clara, això és un canvi de fons, qui no interpreti que aquí hi ha un canvi de fons s’equivocarà. Caldrà llegir-ho bé: els que ara protesten no són brètols ni eixelebrats, és gent (…) que ha dit ‘ja n’hi ha prou“.

La cirereta final es consuma quan entra en antena tot un expresident del Parlament i sosté: “Un símptoma més que moltes coses estan canviant. I determinats partits, si no se n’adonen, els hi passarà pel davant, per dalt… (…) Van sortint bolets, bolets i bolets i aquests bolets es van fent grans. I això expressa un malestar de la gent molt important”.

Triple pregunta al jeroglífic: quina ràdio és? qui protagonitza la tertúlia? De què parlen? Exactament, de què parlen?

Triple resposta demodràstica.

1. És Can Godó a RAC1. Dimecres 2 de maig. Fa 15 dies.

2. El locutor és Jordi Basté, el tertulià que pontifica és Francesc Marc-Àlvaro i l’expresident del Parlament és Ernest Benach.

3. No. Malgrat que ho sembli des del primer segon, no parlen pas del 15M que revitalitza les places aquests dies. Parlen -i s’agraeix- de #novullpagar i el frau de les autopistes.

Equació (ir)resolta. Per extreure’n realitats. Per concloure conclusions. Qui sap si motiu de tesi doctoral. En tot cas, aporia de l’el·lipsi: uns tant i altres tan poc. Tot el dit és aplicable fil per randa al 15M. Més encara quan darrere de totes dues protestes -vinclades entre sí pel poder omnímode de La Caixa, propietària del país- sura la potencialitat de la desobediència civil i la transformació social.

Tot plegat, metàfora del país que tenim, dels altaveus que desinformen i de la realitat a mitges que ens ofereixen. El joc bord. Els miralls trencats. Quan sovint només calen cinc minuts per entendre un altre frau: el de la llei del silenci. Desxifrar el malabarisme periodístic. Entendre el funambulisme informatiu. Colpir-se amb poesia visual desigual en càpsula. La pindoleta radiofònica administrada pels qui manen per dir-nos què cal escoltar, què cal sentir i cap a on hem d’orientar les nostres empaties. Qui si i què no. El debat irresolt continua: qui ens informa, per què i rere quins interessos, quan -Barnils dixit– els mitjans de comunicació són els exèrcits del segle XXI.

Post-scriptum (1). Estalvio l’hemeroteca de tot allò que van dir Basté, Àlvaro i Benach sobre el 15M. Entre d’altres, que la “intel·ligència col·lectiva” dels indignats acabaria construint “camps de concentració”. Dit pel mateix tertulià ara fa un any: “Una premissa perillosa, tòxica i destructiva que condueix aquesta protesta als abismes del pensament totalitari: la majoria silenciosa no sap res, la minoria activa i transformadora té la raó”. En què quedem, Francesc Marc-Alvaro? Signifiquem la majoria obedient o la minoria insubmisa?  Al grat de quin vent?

Post-scriptum (2). Perles i perletes mediàtiques, sí que cal escriure que mentre una lluita necessària contra el país dels peatges disposava de micros, altres lluites -dempeus també contra el país dels peatges sanitaris, educatius i laborals- els han de prendre. Dimarts passat, amb motiu del primer aniversari del 15M, 80 persones indignades van haver d’ocupar RAC1 i Catalunya Ràdio per poder-se fer escoltar. Llegint un comunicat que, a Catalunya Ràdio, va tenir un final de reblar el clau. Contra el país dels peatges i dels segrestos, no només informatius, una veu anònima xiuxiuejava: “Avui hem pres la paraula i ja no callarem. Perquè hem perdut la por. I volem saludar, des d’aquesta casa on ningú no ho fa, la companya sindicalista Laura Gómez, empresonada per cremar quatre bitllets de mentida dins d’una caixa de cartró davant la Borsa de Barcelona. Benvinguda a casa vostra“. Sublim.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.