Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Les retallades als mitjans frenen la cobertura dels processos democràtics als països àrabs, després d’una primavera informativa.

Van ser testimonis directes de la repressió d’unes dictadures que van governar impunement durant dècades; de la mobilització que les va tombar sortint al carrer i davant la sorpresa d’Occident; i de l’esperança de milions d’àrabs davant el naixement de processos democràtics. Són periodistes catalans que ens van narrar durant 2011 i el 2012 les revoltes de la batejada com la Primavera Àrab des de Tunísia, Egipte, Síria, Líbia, Jordània i el Iemen. Un any després, Tomás Alcoverro i Xavier Mas de Xaxàs (La Vanguardia), Kim Amor (El Periódico), Ricard González (Ara, Público i Rac 1) i Joan Roura (TV3) parlen de com va ser aquesta cobertura, del paper que hi van jugar les xarxes socials, de l’accés a les fonts i de l’anomenat “periodisme de pau” davant el periodisme de guerra.

El postconflicte: després de destinar recursos “excessius” a cobrir les revoltes, la cobertura dels processos democràtics queda a la foscor

De la Primavera a l’Hivern Àrab. L’entusiasme informatiu amb què es va donar cobertura a les revoltes àrabs s’ha anat relaxant amb el pas dels mesos. Xavier Mas De Xaxàs, de 47 anys, treballa a la secció d’Internacional de La Vanguardia des de fa vint anys. Considera que “hi hagut un problema gravíssim de cobertura de la Primavera Àrab. Es va dedicar un esforç econòmic i humà desmesurat a cobrir les revoltes de Tunísia, Egipte o Líbia”. Mas de Xaxàs explica que quan va esclatar la revolta a Egipte, La Vanguardia va enviar-hi cinc periodistes. Opina que “va ser excessiu i perjudicial, ja que es podrien haver reservat recursos econòmics i humans per poder fer una millor cobertura de la post-revolta i dels processos democràtics en els països àrabs”. El periodista afegeix que “els mitjans han caigut en una certa tranquil·litat, tenint en compte que la sang, els morts i la guerra venen molts més diaris que els processos democràtics”.

Joan Roura, de 52 anys, és sotscap de la secció d’Internacional d’Informatius de TV3. Explica que, durant anys, l’atenció informativa al Pròxim Orient i al Nord d’Àfrica es va centrar en el conflicte entre Israel i Palestina o la guerra de d’Iraq. Admet que “països com Egipte, Síria, Líbia, Tunísia o el Iemen han tingut poc ressò mediàtic, perquè durant molts anys, en ser dictadures fortes, es veia improbable un canvi, des de la Segona Guerra Mundial. Eren països estables internacionalment, i Europa va fer la vista grossa als abusos sistemàtics que hi havia al món àrab ja que hi havia molts interessos polítics i estratègics, sobretot per l’exportació de petroli. Un 60% del cru que consumeix Occident es compra a aquests països”. Roura explica que “s’ha parlat poc d’aquests països tot i que tothom sabia el què passava dins les comissaries d’El Caire”.

Tomàs Alcoverro, de 72 anys, és corresponsal de l’Orient Mitjà des de 1970 per La Vanguardia. Actualment viu a Beirut. Ha publicat més de 7.000 cròniques per la secció d’Internacional d’aquest diari. Explica que “a Egipte, ja fa anys que hi ha hagut incidents que han passat desapercebuts pels mitjans de comunicació. Els van començar a donar a conèixer els blocaires. El malestar i la indignació han anat creixent amb els anys, però això passava desapercebut i era oblidat pels mitjans, que partien de la base que les dictadures no caurien mai, perquè eren governs molt sòlids i repressius. Es pensava que informar d’això no tindria cap tipus de repercussió”. Joan Roura també opina en la mateixa línia i afirma que un cop van esclatar les revoltes a Tunísia o a Egipte “els mitjans de comunicació occidentals es van adonar que s’estava preparant un canvi real i la premsa va abocar un munt de recursos humans i materials a cobrir la Revolució Àrab. Posteriorment, la cobertura informativa dels processos democràtics ha coincidit en un context de crisi i de retallades econòmiques que ha afectat tots els mitjans de comunicació. Ara ja no s’envien tants enviats especials i s’han tancat corresponsalies”.

Ricard González, de 33 anys, és freelance i treballa pel diari Ara, Público i Rac 1. Viu al Caire després d’estudiar una beca sobre l’Orient Mitjà als Estats Units. Explica que “com en tota guerra, les multituds i la sang venen molt més, i els mitjans de comunicació europeus han fet tanta cobertura informativa de la Primavera Àrab perquè ho han vist des d’una perspectiva colonial. Per rentar-se la cara i netejar la consciència. I per guanyar-se el suport i les aliances dels nous governants”.

Les xarxes socials: “No va ser la revolta de Facebook”

Les xarxes socials van donar una gran empenta a la Primavera Àrab. “Quan la informació arriba tan ràpid a l’usuari a través de Facebook, Twitter o Skype, el valor afegit que tenen les cròniques i els reportatges dels enviats especials o corresponsals ha de ser l’anàlisi, la contextualització i la interpretació dels esdeveniments” –diu Mas de Xaxàs. “El periodista ha d’explicar una història inèdita, exclusiva i curiosa per captar l’atenció del lector”. Segons Mas de Xaxàs, les xarxes socials van ajudar als periodistes a trobar contactes i fonts molts diverses durant les revoltes àrabs.

Per a Tomàs Alcoverro de La Vanguardia, “la Primavera Àrab no va ser la revolta de Facebook. Va ser important però se’n va exagerar el protagonisme. Les revoltes haguessin passat igualment, ja que durant les protestes a Pequín a la Plaça de Tian’anmen de 1989 no hi havia Internet, i les concentracions van ser massives”. També opina així Ricard González, que assegura que “les xarxes socials van ajudar a coordinar els revoltats i a crear una consciència comuna. Les noves tecnologies van fer que els fets passessin més ràpid i els processos polítics s’acceleressin”. A més, diu González, “va ser molt important la mobilització de les dones en les revoltes, a través d’un corrent de blogaires que va servir per denunciar la situació de la dona al món àrab”.

Kim Amor d’El Periódico explica que “les xarxes socials es van convertir en l’eina de llibertat d’expressió de la gent, ja que al carrer no es podia parlar ni opinar lliurement”. Per tant, “el debat durant les revoltes àrabs es va fer a través dels blocs i de Facebook i Twitter. Van servir per fer intercanvi d’idees i propostes de diversos grups i sectors de la societat”. Amor explica que, a banda de la televisió Al Jazzera, “les xarxes socials van esdevenir la porta oberta al món del que va passar al món àrab, ja que els mitjans de comunicació dels règims dictatorials no van explicar mai la veritat del què passava al carrer. Els mitjans públics emetien pel·lícules, documentals o partits de futbol mentre al carrer moria gent”.

Pel periodista Joan Roura, “les xarxes socials em van ser de gran ajuda a l’hora de buscar fonts. Vaig conèixer molts bloguers que em van passar informació, fotografies i vídeos, que ens van servir com a testimonis per fer vídeos als informatius de TV3. Les xarxes socials em van apropar a una elit intel·lectual moderna que no coneixia”. Mas de Xaxàs de La Vanguardia també explica que “els comptes personals de Facebook i Twitter dels periodistes s’han anat convertint en comptes professionals. Durant les revoltes, al mateix temps que treballava en la redacció de cròniques i reportatges, també intentava actualitzar minut a minut el que estava vivint en primera persona, com a testimoni directe dels fets. D’aquesta manera, captava nous seguidors i lectors pel diari”.

Les fonts: “Hi havia tantes ganes de parlar, que ens agafaven el micròfon”

Per als periodistes, la cobertura de la Primavera Àrab va ser un pastís, un caramel informatiu, reconeix Alcoverro, que afirma: “Va ser molt estimulant professionalment. La informació era molt accessible i els esdeveniments passaven molt ràpid i això va donar molt bons resultats (…). [Els periodistes] vam tenir accés fàcil a les fonts i el treball de la premsa va ser brillant”. Tot i algunes agressions puntuals a Egipte, “no hi va haver perill pels professionals de la informació, que vam gaudir com quan érem joves, fent de reporters de carrer, enmig de manifestacions multitudinàries, bombardejos i intercanvi de trets”. Les revoltes al Pròxim Orient i al Nord d’Àfrica van aconseguir que “tornéssim a escriure de les emocions dels països àrabs, fins ara molt oblidades”.

A banda de les cròniques i reportatges pel diari, “també vaig fer vídeos i fotografies que vaig penjar a la web”, explica Kim Amor. “Sobre Egipte, vaig fer reportatges sobre el protagonisme de les dones de la plaça Tahrir, els grups d’autodefensa als barris, els joves Germans Musulmans o els bloguers”. Assegura que “la gent estava predisposada a parlar amb els periodistes, per expressar el que sentien i ho feien lliurement. Hi va haver molt bona sintonia entre periodistes i manifestants”. Segons Mas de Xaxàs, “durant la Primavera Àrab, els periodistes vam poder gaudir moltíssim elaborant informació perquè cada dia hi havia una història nova per explicar. Els fets passaven a tanta velocitat que es treballava amb una adrenalina molt alta”. Joan Roura de TV3 diu que “la cobertura informativa de la Primavera Àrab va ser una “autèntica primavera”. “La gent tenia no només la voluntat, sinó la necessitat d’explicar els seus problemes als mitjans internacionals. La feina per nosaltres va ser seleccionar tot el material, perquè hi havia tantes ganes de parlar, que sovint ens agafaven el micròfon per parlar. La gent tenia ànsia d’expressió de llibertat”.

D’altra banda, Mas de Xaxàs explica que la premsa va tenir moltes dificultats per accedir a les fonts oficials en el cas de Tunísia, Egipte o Líbia. Ricard González explica que “tots els països àrabs tenen mitjans de comunicació públics afins al règim, i hi va haver molta repressió cap als mitjans alternatius. A Egipte, hi va haver algunes agressions. La policia va agredir un amic meu, fotògraf català, que treballa pel The Wall Street Journal, i li van prendre la targeta de memòria amb tot el material”.

Periodisme de pau: “La guerra ven molts més diaris”

La informació sovint té un impacte i unes repercussions directes en els lectors. Xavier Mas de Xaxàs considera que el moviment 15M a Espanya va ser un contagi de la indignació de la Primavera Àrab i va motivar a molta gent a sortir al carrer per demanar canvis: “Això no sempre passa, ja que la informació internacional no sempre té una repercussió interna. I amb la Primavera Àrab crec que la va tenir clarament”. El periodista explica que “els professionals de la informació han d’explicar els fets i intentar no exagerar, i en el cas de les revoltes àrabs es va tendir a maximitzar els esdeveniments, ja que la guerra ven molt més que la pau”.

Kim Amor considera que el periodista és un observador i testimoni directe en un conflicte, tot i que veu difícil mantenir la imparcialitat. “Inevitablement et posiciones sempre en un bàndol o altre. Els periodistes som persones, tenim valors i principis, i tot i que intentem explicar objectivament el què passa, acabem implicant-nos”. “Costava ser objectiu quan estaves a la plaça Tahrir d’Egipte, i veies com la policia començava a disparar a matar contra homes, dones i nens sense miraments. Una de les coses que més em va marcar de la revolta d’Egipte van ser els rostres d’indignació i les ànsies de lluita del poble contra el règim. Era impossible evitar transmetre aquest entusiasme en les meves cròniques”, afegeix.

Ricard González explica que practica un periodisme descriptiu i analític. “Intento explicar el què passa i el perquè passen els fets, sempre amb neutralitat i objectivitat. (…) El periodista no és un mediador dels conflictes, tot i que genera opinió i crea consciència internacional sobre uns fets. Per fer-ho, cal explicar la posició de les dues parts, sempre contrastant les fonts”. Alcoverro es mostra escèptic amb el periodisme de pau, que qualifica de “versió mística acadèmica del periodisme”. Assegura que ell intenta fer informació independent. “Em considero narrador dels fets i una persona espontània”. Afirma: “Els corresponsals treballem en base a fets i percepcions. Haver viscut i viure directament els conflictes ens condiciona”.

Joan Roura creu que no existeix el periodisme de pau o de guerra, ja que el periodisme no fa ni pau ni guerres. De tota manera, explica que “quan fas periodisme i et converteixes en narrador d’un conflicte armat pots ajudar a reprimir més violència. Quan no hi ha càmeres en una guerra es mata més lliurement. Només donant testimoni del que passa evites que passin coses pitjors. El fet que un periodista expliqui les atrocitats d’un règim posa en alerta els governs, i crea consciència internacional. D’aquesta manera, explicar què passa i la repressió d’un règim és posar la primera pedra per denunciar i evitar que es cometin més atrocitats”.