Com els mitjans construïm una visió androcèntrica del món (IV): Els estereotips

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Els estereotips són com un tumor que s’escampa i va guanyant espai fins a copar-ho tot. D’ells en són enemics la precarietat i la immediatesa, justament les dues tendències que en els últims temps són les que s’han imposat més en el món de la comunicació. Contra els estereotips hi actua la maduració i la reflexió, qualitats de qui té en compte que la informació influeix en el subconscient dels ciutadans. Justament dos components que van escassos avui en dia, en què en el periodisme impera la rapidesa i la simplicitat. Per això és molt fàcil caure en l’ús dels tòpics i estereotips a l’hora de construir els nostres processos discursius. Què aconseguim per guanyar temps? Simplificar la realitat que a nosaltres ens pertoca explicar. De nou fem un flac favor al periodisme.

Aquest fet repercuteix també en la pluralitat, que se’n veu ressentida. Menys fonts, menys pluralitat d’idees i per tant més homogeneïtat i menys presència dels sectors en situació de vulnerabilitat respecte un altre de més fort que s’acaba imposant. Això quan justament els mitjans s’haurien de caracteritzar per reflectir la diversitat i reclamar justícia.

Aquest discurs uniformitzador es reflecteix en la informació a través de tòpics i estereotips que enterren qualsevol possibilitat de fer un discurs elaborat i mínimament equilibrat. La invisibilització de les dones és també conseqüència d’aquesta simplificació de la realitat. I sovint, quan les dones apareixen a les informacions, els periodistes caiem en una nova inèrcia simplificadora: la infrarepresentació qualitativa de la mà dels estereotips que deformen la informació. Aquesta deformació professional es produeix de nou, per culpa de la construcció androcèntrica del discurs que elabora les informacions a través d’una lent on la representació masculina del món és el primer que es veu. La resta ve després, és secundari.

L’estereotipació és un altre llast per la lluita contra la visió androcèntrica del món, perquè a la pràctica representa una nova forma d’invisibilització de les dones als mitjans. Una invisibilització dissimulada sota un fals sentit de la correcció de la infrarepresentació quantitativa.

Cal doncs combatre’n l’ús i intentar no caure en l’elaboració de materials amb biaixos que els periodistes no ens hauríem de permetre. Perquè en el cas de les dones l’estereotipació acostuma a negativitzar-les amb imatges mentals primàries que serveixen per simplificar-ne la complexitat. Sabent que el recurs fàcil atrau part dels consumidors de la informació, l’obligació del professional és dotar-se de les eines necessàries per evitar caure-hi, donant més atractiu i interès a la informació.

L’estereotipació atribueix a la dona uns determinats rols de gènere, normalment associats a un estil de vida tradicional i familiar. Afavorint aquests rols de gènere no fem res més que perpetuar la desigualtat també des dels mitjans, que és la primera trinxera des d’on s’hauria de combatre. El sexisme (destacar l’àmbit privat en el cas de la dona i el públic o professional en l’home, destacant una dona política pel fet de ser dona i no política, parlant de sentiments obertament només perquè el subjecte és una dona, acudint a víctimes dones i a experts homes), la pressió estètica (qüestions relacionades amb l’aspecte físic o la forma de vestir) i en general la superficialitat impera en la majoria d’informacions on apareixen dones. Fixeu-vos en les fotografies de dones que surten als diaris generalistes.

Una desigualtat, el tractament de la dona als mitjans, que s’aguditza quan n’hi afegim d’altres: el fet de ser de classe baixa, nació oprimida o de provenir d’un altre país. En això també hi tenim molt a dir: trenquem amb els estereotips de les dones, sí, però sobretot de les dones de classe baixa, nació oprimida i origen estranger.

Avui en dia amb què ens trobem? Amb que una dona de classe alta se’ns presenta com una mena d’heroïna que ha de conciliar la vida familiar amb les responsabilitats laborals. Ni més ni menys que el que ha hagut de fer la dona tota la vida, i en alguns casos amb impediments. Tenir cura dels fills, ocupar-se d’unes tasques de la llar encara no reconegudes laboralment, haver de buscar una feina remunerada per poder viure… I sumem-li haver d’aguantar discriminacions o abusos laborals a la feina pel fet de ser dona mare i avui en dia malviure per la impossibilitat de trobar-ne. I encara veure retallats drets bàsics que afegeixen més dificultats a la pròpia vida i paralitzen la realització personal de la dona. O bé el cas de la dona jove que no pot estudiar perquè no pot pagar-se els estudis i a més no troba feina. Per tant cal anar encara més alerta quan tractem amb persones que pateixen doble o triple desigualtat.

No ens creguem doncs aquells qui diuen defugir els estereotips o practicar un periodisme igualitari només per reconèixer cert tipus de dona. Aquí la qüestió és defugir tots els estereotips, sobretot quan afecten la persona més fràgil. Centrar l’atenció en una dona que concilia la vida laboral i familiar només perquè té un cert tipus de feina també és reproduir un estereotip i significa excloure la dona mare que treballa en un tipus de feina considerat de poc èxit socialment.

L’única manera de trencar amb els estereotips és apartant-los i rebutjant-los públicament, sensibilitzant, generant autoconsciència en la ciutadania i és clar en les pròpies dones. I en això les periodistes hi tenim molt a dir i molt a fer. Les dones invisibilitzades han de prendre consciència, denunciar les opressions i reclamar el que els pertoca. Que les dones de classe baixa, nació oprimida o origen forà es visibilitzin, demanin el que és seu i actuïn de motor del canvi.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.