Mort sota el volcà

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Han traspassat ja els límits i comença a ser notícia arreu. Des que vaig arribar a viure a Mèxic, fa cinc anys, em va sorprendre i indignar la impunitat amb què s’exercia la violència en general i contra els periodistes en particular. En un curs d’especialista en Drets Humans a la Comisión Nacional de Derechos Humanos, al DF, quan vaig comentar la situació la sorpresa va ser general. Ara, com a mínim, se’n parla. Se n’informa. Perquè fins ara sempre hi havia el dubte de l’honorabilitat de la víctima, com si participar de les corrupteles en un país on la corrupció és endèmica justifiqués l’assassinat de periodistes.

Només a l’estat de Veracruz en poc més d’un any n’han assassinat vuit, tres d’ells el 3 de maig, el Dia Internacional de la Llibertat de Premsa. Toni Cano, el veterà corresponsal d’El Periódico ara degà dels corresponsals a Mèxic, afirma que els periodistes d’aquest estat del Golf fan l’impossible per fugir. I que parlen dels dolents, amb la por de no saber qui és l’enemic. Insisteix que almenys els reporters de guerra tenen una mort més digna que els reporters de la guerra del narco: segrest, tortures, esquarteraments, caps tallats. Tot s’hi val per cridar l’atenció i esporuguir l’informador. O per matar-lo, com van fer amb l’honesta Regina Martínez, veterana corresponsal de la mítica revista Proceso.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Els missatges des de les institucions s’han repetit una altra vegada “no hi haurà tolerància per aquells qui atemptin contra periodistes”. Paraules buides en una república on l’Estat de Dret és inexistent, per molt que vulguin demostrar el contrari amb la seva falta absoluta d’autocrítica: tanta que ens en sobra a nosaltres els catalans! I a sobre quan més falta fan, intel·lectuals íntegres com l’escriptor Carlos Fuentes que mai s’havia quedat al pap les seves anàlisis constructives, ens deixen de cop i volta!

Quan era alumne d’en Ramon Barnils, ja ens deia que els periodistes no necessitem lleis especials, que amb les generals, si funcionen per a tothom, n’hi hauria d’haver prou. Em  venen al cap aquestes afirmacions perquè a Mèxic s’estan dotant de lleis especials per als informadors, però si la impunitat  i corrupció és comuna, de poc serviran. Un altre país on es fan més i més lleis per no complir.

Sous ínfims, descomposició social i policial, conxorxa entre el narco i representants de les institucions. Tot s’ajunta perquè els periodistes mexicans, sobretot els que treballen a peu de carrer, a província com en diuen allà, s’enfrontin dia rere dia a la mort. Buscar la veritat es paga amb sang, com assenyala el corresponsal d’El País en un complet reportatge d’aquest 13 de maig. Fins quan ens n’haurem de seguir planyent, ara que s’acosten eleccions i que es preveu que retorni al govern el PRI? El partit  amb qui tot va començar, 70 anys de règim autoritari.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.