Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La publicació d’una instrucció del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre la regulació de les seves competències sobre l’emissió de continguts audiovisuals per altres vies que no siguin l’espai radioelèctric –com satèl·lit, cable o internet- ha generat un rebombori inhabitual per a la institució. Des de blocs i digitals especialitzats en internet s’ha acusat al CAC o la Generalitat de tractar d’instaurar la censura a la xarxa, amb titulars tan poc subtils com “Catalunya obliga a demanar permís per emetre vídeos o podcasts per internet”. En algun d’aquests articles fins i tot s’assegura que el registre serà obligatori per penjar vídeos a serveis com You Tube. La polèmica ha saltat fins i tot a mitjans generalistes, com El Triangle.

Què hi ha, però, de cert darrere d’aquestes acusacions? Una simple lectura a la instrucció demostra que una part és senzillament falsa. El registre al CAC, tot i ser obligatori, no és rebutjable a excepció que hi hagi una resolució judicial ferma en els darrers dos anys que t’inhabiliti com a prestador de serveis televisius. En la resta de casos, el CAC té l’obligació d’acceptar la comunicació i només pot actuar a posteriori, en el cas que hi hagi alguna vulneració dels continguts de la Llei de Comunicació Audiovisual catalana o de la Llei General de Comunicació Audiovisual espanyola, que regulen aspectes com els horaris protegits a menors, els límits de publicitat per hora o la prohibició d’emissió de propaganda política fora de la campanya electoral, entre d’altres.

El següent punt a tenir en compte és que les competències del CAC es limiten al territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya, el que exclou de la seva supervisió serveis internacionals com You Tube, de la mateixa manera que també ho estan les televisions de Madrid que es poden sintonitzar a Catalunya.

Però tot i això queden dubtes importants: Un usuari que pengés un audiovisual a un hipotètic servei català de vídeos en línia estaria obligat a donar-se d’alta del CAC, sota risc de fortes sancions econòmiques si no ho fes? Segons Xavier Margarit, cap de comunicació del CAC, tampoc. En declaracions a Mèdia.cat, Margarit explica que la instrucció només afecta “prestadors de televisió”. Això redueix la seva aplicació a webs que la seva activitat principal sigui audiovisual –per tant no a diaris digitals que pengen vídeos com a suport-, amb línia editorial –descarta serveis de difusió de vídeos i els seus usuaris- i amb una programació –no inclou el simple streaming puntual d’activitats, videoblocs o altres experiències audiovisuals a la xarxa-.

Per Margarit, el que es tracta és d’adaptar a internet la legislació que regula la televisió, per evitar que les grans empreses utilitzin la xarxa per eludir-la i no per controlar-hi l’activitat dels ciutadans, tal com els obliga la legislació espanyola i europea i com han fet ja altres autonomies com el País Basc, Navarra o Canàries. A més, assegura que el CAC aplicarà la norma amb “sentit comú” i, en cas de dubte, aconsella dirigir-se al CAC per tal “d’aclarir els casos particulars que puguin trobar-se en una zona grisa”.

El problema sorgeix quan, al marge de les explicacions personals, es llegeix textualment la llei, ja que la definició de televisió de la LCA està pensada en emissions clàssiques per l’espectre radioelèctric i engloba qualsevol “el servei de comunicació audiovisual consistent en l’emissió d’imatges en moviment i sons associats, organitzats seqüencialment en el temps”. Uns límits molt més difusos als requisits enumerats des del CAC i que podrien englobar pràcticament tot tipus de contingut audiovisual, deixant una possible porta oberta a futures decisions arbitràries.

I això, en un món com el dels internautes, tan temorós de les mesures censores, ràpidament fa saltar les alarmes.

Actualització: Via Twitter, la Xarxa Estatal de Mitjans Comunitaris (REMC) que ja al desembre la Comissió espanyola del Mercat de les Telecomunicacions (CMT) va resoldre que els serveis de vídeo a demanda haurien de complir les mateixes obligacions legals que les televisions, el que reforça la por dels internautes sobre que aquesta es converteixi en una via per controlar els continguts a la xarxa.