Citar, oblidar, robar

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Hi ha dues menes de periodistes: els que busquen notícies i els que no, els que citen les notícies dels altres i els que no, els que segueixen un tema que ha sortit el dia anterior en un altre mitjà i els que no ho volen fer… per no quedar en evidència o per anar cadascú a la seva. Hi tinc algunes consideracions a fer, ara que sembla que la transmissió de la informació s’accelera amb Twitter i les altres xarxes socials. Sóc clàssic: m’agrada buscar notícies, cito els altres (més al segon paràgraf que al primer; ràbia…) i no estic còmode seguint un tema d’un altre mitjà encara que en pugui dir alguna cosa més. Per això no comparteixo justament algunes maneres de fer que darrerament s’estan implantant amb força.

Sí, a les redaccions d’aquest país els telèfons no s’aixequen tant com s’haurien d’aixecar, i s’està més pendent de vigilar les webs i el timeline dels companys per córrer ràpidament a competir en el terreny de la immediatesa i no en el de l’exclusiva i en el de l’aprofundiment, que per mi són indestriables i necessaris tant l’un com l’altre. Ara fa un temps Catalunya Informació tenia un gran lema: “l’emissora que escolten les altres emissores”. Tristament, ara la retroalimentació habitual premsa escrita-televisió-ràdio s’ha ampliat a Twitter i Facebook i aquestes noves eines de contacte i recerca informativa han esdevingut un nou àmbit del que l’escriptor Manuel Rivas va batejar com a fax-cisme. Ràpid: correu electrònic amb comunicat que arriba de Mossos i a penjar-ho a Twitter i a web. Mèrit: zero. Contrast: nul.

Anem allargant, doncs, la serp a vegades amb el mateix titular de qui ha tret el tema, citant o no citant, és igual. L’altre dia Francesc Valls ironitzava que TV3 proclamés el cada cop més ridícul “segons ha pogut saber” d’una notícia que El País ja havia publicat en paper. Bé, queixa justificada, però justament El País no és qui més s’ha de queixar; té la sort de ser un mitjà respectat. Hi ha mitjans petits que no veuran mai la seva tasca reconeguda. Last but not least, amb les noves xarxes socials es pot donar el cas, encara, que un mitjà citi la notícia d’un altre al titular i tot… i obtingui més visites (que és el que compta) que el paridor de la informació.

El tercer cas, fer seguiment o no del tema que ha tret un altre mitjà, està directament vinculat al segon aspecte que he comentat: hi ha mitjans petits que mai no seran citats i, en conseqüència, la seva feina no haurà servit per a res quan el mitjà gran es pengi la medalla el dia o la setmana següent (el morro és inabastable). Sóc partidari d’acceptar els gols d’altres mitjans i oblidar-me durant un temps del tema que va treure un altre. A vegades es guanya i a vegades es perd. És cert que en aquestes batalletes pensem molt poc en el lector. Perdoneu, entusiastes dels mitjans (si en queda algun). Però em consola que encara hi hagi gent que aixeca el telèfon.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.