Insulti’m, faci el favor

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que en ell apareix fa referència a la data de la seva publicació.

Està molt bé que un artista sigui desagradable amb tu durant una entrevista, que s’indigni amb les preguntes, que perdi els papers… Potser pateixes una mica mentre dura el tràngol, però després, davant de l’ordinador, tens una bonica, poètica ocasió de restituir el mal causat en la teva persona descrivint la situació amb tot detall. Crear mal rotllo amb un entrevistador és com discutir amb un cambrer abans que et porti el primer plat. Poc intel·ligent.

I el morbo d’una situació violenta enganxa molt més el lector que la conversa plàcida, així que, al capdavall, tot són avantatges. T’acaba sortint una peça d’allò més lluïda, entretinguda… i popular. I si hi ha insults pel mig i es veuen volar gots pel damunt del teu cap, com li va passar a Jack Barron, del “New Musical Express”, a una trobada amb Nick Cave (ho podeu llegir a “Confesiones íntimas de un santo pecador”, recopilació d’entrevistes editada per Global Rhythm), molt millor encara. Jo mateix no me n’he pogut estar, de vegades, de transmetre com d’impertinent ha estat, per exemple, Alison Goldfrapp, o com de catatòniques arriben a ser les respostes de l’Albert Pla.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Molts artistes ens miren amb desconfiança, però cal dir-los que els periodistes hem estat benèvols a l’hora de transcriure entrevistes. No només hem ordenat les seves frases molt millor que ells mateixos, sinó que hem aplicat una barreja de pudor i pietat per protegir-los dels seus disbarats o menyspreus no sé ben bé per quin motiu. O sí que ho sé: per no atabalar el lector amb petiteses gremials, per un sentit desenfocat de l’elegància professional, per no cremar irreparablement la relació amb el personatge (o amb la discogràfica o mànager), perquè el format de l’article no permetia entradetes contextualitzadores… Així, en el seu moment em vaig quedar amb les ganes, per exemple, d’explicar que José María Cano es va passar una entrevista amb Mecano remugant i exclamant que volia anar-se’n a l’hotel (la vaig salvar gràcies a la molt professional Ana Torroja, val a dir), o que Blur em tractaven, a un hotel de Benicàssim, com si haguessin aterrat a una colònia exòtica i jo escrivís per al “Tam Tam Express”.

Doncs bé, senyors artistes, sapigueu que s’ha acabat la bonhomia. Són temps durs i ja no podem dedicar energies destacant el vostre perfil més fotogènic ni ocultant els vostres desdenys i informalitats. Per això ja hi ha els blogs i webs de fans. Fins aquí hem arribat, i ara ja només es tracta de generar visites als nostres articles i sumar molts “followers” al Twitter. Tot el que feu o digueu podrà ser, haurà de ser, utilitzat en contra vostra sense filtres protectors. Com deia el filòsof Sandro Giacobbe, la vida és així i no l’he inventada jo.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019