El primer exili d’Avel·lí Artís-Gener, Tísner, no va ser el 1939, sinó tres anys abans, a finals de l’estiu de 1936, quan marxa a París per evitar ser encalçat per un escamot de la FAI. El seu gran amic i també periodista, Josep Maria Planes, ja ha estat abatut sols uns dies abans. El seu delicte: fer periodisme d’investigació i denunciar que la federació anarquista es troba darrere la mort dels germans Badia. Planes publicava els articles a La Publicitat. Tísner –que militava al Bloc Obrer i Camperol (BOC), encara que després passaria al PSUC- seguia el mateix cas per a La Rambla. Després de l’assassinat de Planes i que la Solidaridad Obrera –la capçalera de la CNT advertís que “trobaria la forma de silenciar-lo”, Tísner deixa Catalunya en direcció a la capital francesa.

Però aquest primer exili només dura uns mesos i Artís-Gener torna poc després a Catalunya com a voluntari de l’exèrcit republicà, institució de la que n’arribaria a ser tinent coronel, i això a pesar del seu acèrrim antimilitarisme.

Unes breus notes que descriuen a la perfecció el profund i insubornable compromís de Tísner vers el periodisme i vers el seu país. Compromís que l’acompanyarien al llarg de la seva vida, negant-se a escriure sempre a cap altra llengua que no fora el català –inclús durant la seva estada de 25 anys a Mèxic, sense que això l’impedís integrar-se plenament al seu país d’acollida-, la seva tornada a Catalunya en ple franquisme per col·laborar en la reconstrucció nacional o la seva militància fins als anys finals, ja que al 1993 encara s’afiliaria a ERC. Autor de cites com “pertanyo a un país ocupat militarment.”

A pesar d’aquest historial, l’homenatge més càlid que ha rebut Tísner avui, centenari del seu naixement, ha provingut dels crucigramistes. Tots els diaris que ofereixen mots enreixats en català –La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui, l’Ara i El País- publiquen la darrera grella que Tísner va elaborar per La Vanguardia el 29 de juny de 1990. Sense menystenir el gest dels cucigramistes als seu mestre –Artís-Gener va ser l’inductor d’aquest entreteniment en català dues vegades, primer als anys 30 i posteriorment als 60- es troba a faltar un homenatge al mateix nivell entre la professió periodística, més enllà dels obligats obituaris que entre ahir i avui han anat publicant el gruix dels mitjans catalans. Uns obituaris que a més, amb excepcions, com per exemple aquesta de Nació Digital, releguen el compromís social i nacional de Tísner.