La valuosa Marató d’un país empobrit

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Em sembla una notícia magnífica que la ràdio i la televisió públiques dediquin una Marató a denunciar i evidenciar la pobresa que pateix una part creixent de la societat catalana. D’una banda perquè parlem d’una iniciativa, la Marató, que té una trajectòria impecable i que s’emmarca en aquesta anomalia afortunada que hem normalitzat i que és Televisió de Catalunya. I de l’altra, perquè en comptes d’amagar el cap sota l’ala i dedicar-se a fer gales casposes amb missatges pretesament il·lusionants, els nostres mitjans públics denuncien amb rigor, i apel·lant més al cap que no pas al fetge, la pobresa que malviu a casa nostra.

Entenc i comparteixo alguns dels arguments que havia llegit i escoltat els dies previs a la Marató i que es centraven, sobretot, en el model de negoci i la gestió dels beneficis d’algunes de les empreses que hi han donat suport. Calia denunciar-ho, com s’ha fet, però cal, també, evitar que aquesta part de la iniciativa amagui el sentit i la determinació del nombre ingent de persones i organitzacions d’arreu del país que han fet possible un nou èxit de participació i de resultats.

Perquè més enllà dels noms que han esponsoritzat un o altre anunci, l’èxit de la Marató s’explica, una vegada més, per la tossuda determinació intel·ligent d’una societat civil organitzada que, malgrat les dificultats polítiques, econòmiques i socials que patim, ha tornat a estar a l’altura del país que voldríem. Amb escreix.

A més d’un li agradaria molt que aquest sector compromès del país pogués deixar de fer una feina de substitució per delegar-la en una arquitectura nacional pública capacitada, determinada i dotada per fer-la. A mi potser també. Però no puc deixar de pensar que no en sabríem, d’estar-nos amb les mans plegades; i que som el que som precisament perquè fem el que fem.

Sempre. Quan ha calgut. Fins i tot ara.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.