Visibilitat o invisibilitat

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Internet ha trencat barreres i anul·lat inviolabilitats. Wikileaks n’és l’exemple més clar. Ha destapat vels i secrets d’estats, de corporacions i d’empreses multinacionals. Però de la mateixa manera, les nostres intimitats i les nostres dades estan ara a l’abast de tothom, una situació i una realitat promoguda sovint per nosaltres mateixos, en carregar al Facebook o al Twitter, per exemple, agendes, perfils, fotografies, fílies i fòbies…

Aquestes xarxes socials, juntament amb els blocs, s’ha convertit en una mena de confessionari col·lectiu, on s’esbomben secrets i des d’on ens controlem els uns als altres. Però també poden provocar situacions ridícules o confusions greus. Fa poc m’ha arribat del cas d’una persona que va començar a rebre insults d’una altra, amiga seva al Facebook, a través de missatges. Va respondre també insultant, de manera que es van convertir en enemics ferotges. Després es va saber que qui havia iniciat els intercanvis fou un fill del primer, com una broma innocent.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

I si és cert que ens vigilem i espiem mútuament a través de les xarxes socials, això no és el més perillós. Ho és que hi hagi màquines que recullen tota aquesta informació, la sistematitzen i la posen a disposició de vés a saber qui. Ens diran, és clar, que és per servir-nos millor en funció dels nostres perfils i preferències, però la veritat és que no tenim manera de saber per a què fan servir aquesta informació… o per a què la poden fer
servir en el futur.

Per això és més urgent que mai aprendre a fer-nos invisibles, a no deixar empremtes. Potser ha arribat el moment, si és que encara hi som a temps, de tornar al secret i a l’anonimat, de buscar els punts cecs del sistema. Talment com en els intents de resistència dels que s’oposen a les utopies perverses descrites a Un món feliç d’Aldous Huxley, a 1984 de George Orwell, a Fahrenheit 451 de Ray Bradbury o al més actual estil Cyberpunk.

I per a qui ja li estigui bé la situació com està, una bona notícia: també hi ha maneres de treure’n profit, perquè, ben mirat, Internet ofereix moltes oportunitats laborals. Per exemple, cada cop hi ha més empreses, especialment les més grans, que estan creant la figura del digital manager, generalment un periodista que s’encarrega de mantenir l’esmentada empresa ben posicionada a les xarxes socials, gestionant els comptes i canalitzant la comunicació en línia amb els clients/seguidors/amics. Interacció directa pensant en el negoci. No sé si d’això se’n pot anomenar periodisme, però és un lloc de treball ben remunerat, que hores d’ara, tal com estan les coses, no deixa de tenir la seva importància.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.