El Paté Abidal

La informació és una jungla, que diria aquell, i molts periodistes, cada cop més, tinc la sensació que no sabem ni on tenim el matxet, ni la brúixola ni, de fet, en quin continent ens trobem. De cop i volta salta alguna cosa similar a una notícia per alguna banda, algú de nosaltres no la contrasta i immediatament la pilota es fa cada cop més gran. Podríem parlar de molts casos, des de la mort de Fidel Castro a la nova segona equipació del Barça, que dijous havia de recordar la bandera espanyola i que, divendres, es va constatar que realment no era així.

Jo mateix també he patit una d’aquestes pífies que et fan plantejar moltes coses a nivell professional, motiu pel qual vaig trobar intel·lectualment estimulant que, per pura casualitat, un dia pogués coincidir amb alguna persona “de l’altra banda”, algú relacionat amb un d’aquests fakes. A mitjan març, un blog anònim hostatjat a blogspot.com anunciava que Casa Tarradelles (amb E, no pas amb A) era a punt de treure al mercat un paté Premium en honor a Éric Abidal, coincidint amb el fet que el jugador pateix un càncer de fetge, i que els beneficis anirien destinats a lluitar contra el càncer. En uns minuts, la suposada notícia va recórrer desenes de redaccions i milers de time-lines.

Heus ací algunes de les seves reflexions: “D’una banda hi ha empreses que es gasten un dineral en comunicació, però, a la pràctica, és un bluf. Són a Twitter sense ser-hi, tarden en reaccionar… De l’altra, intuíem que la gent va a Twitter a rebre estímuls, a indignar-se cinc minuts. Molts internautes hi entren amb ganes d’indignar-se, sempre des d’una superioritat moral sorprenent: ‘D’aquests no en vull saber res! Aquells són una meravella! ‘ En aquest context, el Paté Abidal els oferia en safata poder-se posicionar nítidament. Un gran titular per generar un sí o un no rotunds.”

“També hi havia una part de gamberrada, és clar. Veure com només dues persones poden posar tota una empresa com Casa Tarradellas entre l’espasa i la paret era estimulant. I van tardar una hora en reaccionar… Això, a Internet, és una eternitat!”, exclama. I es pregunta: “El community manager o el departament de comunicació d’aquestes grans empreses han d’estar connectats les 24 hores?”

La metodologia emprada va ser un pèl tosca: “De fet, ho vam fer a la brava: vam crear el compte i hi vam escriure tot d’entrades falses i humorístiques, perquè es veiés que era conya. Vam fer el fotomuntatge i ho vam penjar el dijous 15 de març a la nit, i divendres 16 va petar. No sé ben bé com va sortir, però de seguida va arribar a Twitter i Facebook.”

“No va ser pas res premeditat: se’ns va ocórrer tot fent conya. Vam escollir Casa Tarradellas perquè feia poc havien fet aquell anunci en què presentava la Plana de Vic com una mena de Toscana catalana, tot idealitzat… Moltes marques es doten d’una pàtina diguem-ne humanista, i ho trobo al·lucinant! És com la Coca-Cola, que fins fa poc deia que ajudaves al medi ambient si en bevies! És com la Marató de la Pobresa de TV3, patrocinada per grans empreses que practiquen el neoliberalisme més salvatge. Un humanisme de façana que ningú no s’acaba de creure i què ningú acaba de criticar, però que funciona. La gent és conscient que les marques tenen una cara amable que els tapa la cara horrible, i el Paté Abidal ho va posar de manifest: volia ser una cosa amable, però sòrdida alhora”, reflexiona la persona en qüestió.

Quan l’enllaç va arribar a Twitter, hi va trobar un camp abonat, a parer seu: “La gent s’ho volia creure, com les llegendes urbanes. Vaig al·lucinar com s’ho van empassar molts internautes. T’ho podies prendre com una campanya positiva -lluitar contra el càncer de fetge-, però en realitat era fent una cosa aberrant!”

Llavors vam arribar nosaltres, els del gremi. “Un periodista d’El País especialitzat en informació gastronòmica ho va tuitar, convertint-ho immediatament en trending topic. No va dir ben bé que fos una cosa certa, de fet va comentar que li semblava friki, però tampoc no alertava que fos fals”, exposa l’entrevistat.

I això ens duu també a la inevitable reflexió sobre quin ús hem de fer els periodistes del nostre perfil de Twitter -els community managers suposo que ja deuen estar fent la seva…-. “A la que un periodista hi va donar cobertura, ni que fos a Twitter, hi va donar rellevància. L’ús que fan els periodistes del seu Twitter pot ser no informatiu?”, es pregunta l’entrevistat. “No va dir que fos cert, però esmentant-ho ja li va donar certa credibilitat. És un debat que suposo que els periodistes deveu tenir.”

O no.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.