El comissari Piqué

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Anava llegint la notícia i gairebé no m’ho podia creure.

No pas perquè fos cap sorpresa, aquesta vella pràctica policíaca que anunciava el loquaç comissari, sinó per la manera tan clara amb què quedava descrita. Tan explícitament s’expressava el personatge, de fet, que semblava una paròdia.

Però no és cap broma de mal gust, el comissari Piqué, ni una exageració de la realitat per evidenciar-ne les subtileses, ni producte dels temps passats i enregistrats en blanc i negre, no: és un comandament actual de la policia autonòmica catalana. Actual.

Explicaven els diaris que aquest “comissari general de coordinació territorial” dels mossos d’esquadra havia participat, entre els anys 2008 i 2010, en un màster de “polítiques públiques de seguretat”. Res a dir-hi, suposo. Només que hi havia elaborat un treball sobre “El fenomen ocupa/antisistema al districte de Gràcia (Barcelona)”. Ah. I que el paper en qüestió contenia perles inoblidables.

Preocupat especialment perquè els seus perseguits puguin caure bé a la resta de veïns, considera el comissari que d’entrada cal crear “un clima procliu al rebuig de qualsevol ocupació il·legal d’habitatges”. No pas que la gent vegi i analitzi i tregui conclusions, no: que l’envolti “un clima procliu al rebuig”. I com s’aconsegueix, això? Ah, amics dels mitjans de comunicació més diversos, artesans de les cròniques i dels titulars, el manual del comissari Piqué ens implica directament i parla tan clar que sembla un pamflet: s’aconsegueix generant “un debat convenientment dirigit”.

La veritat, per al comissari Piqué és, tal com explicita al seu “treball” de màster, una qüestió secundària. Res no importa si no és assolir el seu somiat “clima de rebuig”. D’aquí que plantegi directament permetre “actes vandàlics” durant les manifestacions (això, per cert, no és prevaricar?) per tal d’“intensificar el debat” i aconseguir “que l’opinió pública vinculés aquests col·lectius [els vàndals] al fenomen ocupa”. I, atenció, que si els rebentadors no tenen res a veure amb la causa que ha convocat la manifestació (cosa, per cert, ben habitual), això, al comissari Piqué, li importa un rave: “És essencial”, escriu, “que la població estigui convençuda d’aquesta relació, tot i que no sigui totalment certa”.

Au, cacau. Essencial.

El problema, tanmateix, no és aquest Piqué i el seu manual de pa sucat amb oli. El problema tampoc no és que el mateix individu ja hagués gosat etiquetar persones com a “rates”, que sota aquesta imatge n’anunciés persecució i que avisés que de res no els valdria amagar-se “en una claveguera” o “darrere d’una cadira d’una universitat”. El problema no és, en fi, la mentalitat que descriuen aquestes frases inqualificables (és que ara les torno a llegir i em recorden el “muera la inteligencia” d’aquell, i perdoneu-me les redundàncies, sinistre militar feixista espanyol). La qüestió és que, després de tot això, i malgrat tot això, el comissari Piqué no hagi estat cessat de manera fulminant.

I és una qüestió ben significativa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.