Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Com anomenar la concessió d’un crèdit que –a més del retorn de la quantitat íntegra més interessos- implica la cessió parcial de la sobirania d’un estat, que queda obligat a implementar certes polítiques dictades pel seu deutor? Es podria definir com “colonialisme financer”? Seria una situació de “protectorat econòmic”? Durant la dècada de 1980, el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM) van condicionar els seus crèdits –amb interessos per sota del preu de mercat- als països empobrits a l’aplicació dels anomenats “plans d’ajustament estructural”, que implicaven inevitablement l’obligació d’implementar unes polítiques econòmiques estrictament neoliberals –des de privatitzacions massives a reformes fiscals beneficioses per a les multinacionals, aprimament del sector públic o eliminació de les restriccions a les importacions.-

A pesar que nombrosos economistes internacionals ja havien denunciat l’ús de l’expressió “pla d’ajustament estructural” com un eufemisme –és obvi que en si mateixa no vol dir res,- quan aquestes polítiques van arribar als països europeus amb problemes de finançament als mercats privats, la terminologia va canviar. No quedava bé dir que la UE demanava a Grècia un “pla d’ajustament estructural” com a condició per a accedir als seus crèdits, ja que a aquestes alçades era una expressió clarament negativa. Es va parlar, llavors del “rescat”, una paraula amb una forta connotació positiva, ja que evoca l’ajuda a algú que té problemes, bé per que ha naufragat o ha estat segrestat.

Però el problema dels eufemismes és que tenen data de caducitat i al final “quan les persones ja s’hi han acostumat tant que l’associen immediatament al concepte que es volia edulcorar, deixa de ser un eufemisme i fa falta buscar-ne un altre per a tapar-lo”, explicava el periodista i escriptor Álex Grijelmo recentment a El País, en un reportatge dedicat precisament als eufemismes en temps de crisi. I en només dos anys d’aplicació a Grècia, Portugal o Irlanda, una paraula amb tan bones intencions com “rescat” ja no aporta més que males vibracions, fins al punt que el Govern espanyol continua negant, a hores d’ara, haver estat rescatat i defineix la situació com “un préstec en condicions molt favorables”, una expressió que haurien pogut fer servir els governants de països del sud dels anys 80 per definir les “ajudes” de l’FMI i el BM.

Uns eufemismes sobre l’eufemisme que han arribat, possiblement, al seu clímax amb les declaracions de Mariano Rajoy on afirmava que amb l’actual rescat s’ha aconseguit “evitar la intervenció”. Uns jocs de paraules que han anat acompanyats de diferents mentides i desinformacions per part dels membres de l’executiu de Madrid, que han declarat que el crèdit eren per als bancs quan al final és l’Estat qui l’avala, o que no hi havien contrapartides polítiques, punt desmentit per la pròpia UE, que ha recordat que l’acord incloïa obligacions en política fiscal.

En aquestes pràctiques de camuflatge lingüístic el Govern espanyol no s’ha trobat sol i nombrosos mitjans hi han contribuït. Des del “rescat suau” al que es van referir força capçaleres fins a la famosa portada de La Razón que afirmava que “Espanya rebutja el rescat” passant per la contradictòria expressió de “rescat dolç” encunyada per l’ABC.

Altres, al contrari, n’han denunciat aquestes pràctiques i avui El Periódico titula un contundent “Rajoy tapa el rescat” i El Punt Avui encara va més lluny i defineix el president del Govern espanyol com “Incorregible”. Més irònica ha estat la resposta de bona part de la premsa internacional, com per exemple la de la revista estatunidenca Time que, adreçant-se a Rajoy, titula: “Tu dius tomàquet, jo dic rescat”.