A la redacció, pistola en mà

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Aquest cap de setmana s’ha estrenat el documental L’Operació Garzón contra l’independentisme català, un treball contundent que posa el focus sobre les tortures patides per la trentena d’encausats d’aquella malaurada operació preolímpica. Unes tortures que no van ser investigades en una actitud negligent que va provocar una condemna insòlita del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg contra l’Estat espanyol.

No hauríem d’oblidar mai dels mais que entre els torturats hi va haver dos periodistes: l’Oriol Malló, d’El Temps, i l’Eduard López, d’El Punt. Com tampoc no hauríem d’oblidar que a la redacció d’El Temps, la Guàrdia Civil hi va entrar pistola en mà. No va ser casual, doncs, que fossin justament El Punt i El Temps, els mitjans que més clarament van qüestionar l’operació dirigida pel jutge Garzón. De seguida s’hi van afegir l’Avui, TV3 i Catalunya Ràdio. Però ningú més. I això que l’operació era qüestionada des de la més estricta objectivitat, perquè el sol fet de contrastar les versions dels detinguts amb els informes policials implicava qüestionar i posar en entredit aquella onada de detencions, que van arribar a ser més de cinquanta arreu dels Països Catalans.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Però aquella voluntat de contrastar va destacar per la seva absència a la resta de premsa escrita, tant la catalana com l’espanyola, que va optar per creure’s a ulls clucs els atestats policials (que al judici es van demostrar plens d’incoherències i falsedats). La pressió policial sobre els mitjans va ser forta (arribant a dictar alguns redactats!) i hi va haver càstigs severs, com la defenestració d’en Jordi Vendrell, conductor del programa L’orquestra de Catalunya Ràdio o l’abandonament del periodisme per part d’en Quim Gil, corresponsal gironí d’El País, per esmentar els dos casos més sonats. Com sempre, la coacció de la informació és vital si es vol ocultar una veritat i fer passar un bou per bèstia grossa.

Però d’allò ja en fa vint anys. El documental, de fet, es fa justament per això, per commemorar-ne el vintè aniversari. Però, vet aquí que malgrat aquestes dues dècades i malgrat que som en ple segle XXI, l’estrena del documental només ha estat informada pel Punt Avui i per TV3 i Catalunya Ràdio, als quals aquest cop se’ls ha afegit el diari Ara. Però ningú més. Altra cosa és la xarxa, on la informació ha corregut com la pólvora. Però la xarxa no existia el 1992 i, per tant, no pot ser comparada. La premsa escrita sí que pot ser-ho i és alliçonador veure com vint anys després, la premsa barcelonina no catalanocèntrica ha fet exactament el mateix que l’espanyola: amagar el cap sota l’ala i silenciar el documental.

Una autèntica demostració de principis, lleialtats i servituds. Perquè si el 1992 hi havia unes pressions realment poderoses, avui ja no hi són: el ministre de l’Interior, José Luis Corcuera, va dimitir un any després enmig d’una polèmica sobre els fons reservats i el terrorisme d’estat; el secretari d’estat per a la Seguretat, Rafael Vera, va ser empresonat per corrupció i terrorisme d’estat; el director general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, també va ser empresonat per corrupció; i el jutge instructor Baltasar Garzón ha estat apartat de la magistratura, condemnat per prevaricació. És a dir, que tota –tota!- la cúpula policial, política i judicial que va dirigir i executar l’Operació Garzón ha estat públicament desautoritzada.

Però això no ha empès a cap dels mitjans silents a badar boca, en una nova prova –una més!- que l’statu quo està molt per damunt dels càrrecs i les persones. I l’statu quo no hi entén ni hi vol entendre un borrall d’objectivitat, de rigor i de veritat. El 1992 van arribar a entrar en una redacció pistola en mà. I, malauradament, tot convida a pensar que avui també ho farien. Tinguem-ho clar.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.