El tancament de L’Informatiu, ara fa dues setmanes, després de gairebé tres anys de diari digital, ha deixat la xarxa valenciana sense un dels seus projectes comunicatius més consolidats. El repte d’aconseguir una viabilitat econòmica que faci sostenibles mitjans de comunicació independents i en valencià ha tornat a la primera línia del debat i representa el principal escull de cara a bastir alternatives mediàtiques a l’actual panorama, totalment castellanitzat i en mans de grups empresarials no valencians, amb l’excepció, per ara, de RTVV.

Però a pesar d’aquest cop, L’Informatiu no era, tampoc, l’únic mitjà independent del País Valencià. I és més, en els darrers mesos estan sorgint amb força noves propostes que prenen embranzida, conseqüència, en bona mesura, d’una crisi que està deixant molts periodistes sense feina –o sigui amb molt de temps lliure- i un accés a la tecnologia més econòmic que mai. Iniciatives que tenen com a trets comuns la joventut dels seus impulsors, el seu domini de l’audiovisual i les eines 2.0 i, també, la seva manca, per ara, de perspectives de sostenibilitat econòmica.

Els més “veterans” entre aquests nous periodistes digitals valencians són el col·lectiu Mel de Romer, amb base entre Gandia i València. Creat fa poc més d’un any per estudiants de comunicació audiovisual i periodisme, la seva proposta és la que té la seva concepció més propera a un clàssic mitjà alternatiu, ja que s’organitzen de forma assembleària amb voluntat de difondre les activitats i propostes dels moviments socials. Enric Domínguez, un dels seus integrants, explica que “vam començar amb la idea de fer un minidocumental setmanal, però la cosa s’ha anat complicant i diversificant” i ara fan des de seguiment d’actes per Twitter a streamings de manifestacions, passant per articles, fotografia o “el que faça falta”. Una de les novetats de Mel de Romer és la seva liquiditat, que els posa a mig camí entre el mitjà, la productora i l’agència. Bona part dels seus continguts ni tan sols van al seu web, sinó que flueixen per les xarxes socials o els cedeixen a altres mitjans per garantir-ne una majori difusió, i a vegades, en canvi, fan de transmissors de continguts elaborats per tercers, sobretot ciutadans anònims. “Si pengem un vídeo és més fàcil que circule des de You Tube que des del nostre web”, aclareix Domínguez.

Sense pressa per rendibilitzar econòmicament el projecte, el tema del finançament queda en segon pla. “Hem descartat la publicitat, ja que creiem que danyaria la nostra imatge per molts pocs diners”, explica Domínguez i per ara la seva única font de finançament són les aportacions de col·lectius o entitats socials que els fan donatius a canvi de cobrir les seves activitats, “el que ens fa totalment deficitaris”, recorda irònicament. Les seves aspiracions de creixement passen bàsicament per incorporar nous col·laboradors militants, però no descarten aprofitar la plataforma que suposa Mel de Romer que buscar sortides professionals per als seus membres. “Una via seria crear una productora, diferenciada de Mel de Romer, però que poguera dotar de més infraestructura al projecte i al mateix temps oferir alguns eixides laborals”.

Quasi paral·lelament a Mel de Romer va sortir NoNada, una revista digital que “posa el seu focus en els temes que queden fora dels grans mitjans, siga per manca de temps o d’interès”, tal com la descriu Guillem Sanchis, un dels seus promotors. Nonada sorgeix a partir de sis amics, companys de la facultat de periodisme, que, un cop llicenciats i amb feina, decideixen tirar endavant el projecte més per “ganes de fer alguna cosa junts que per falta de faena, ja que per sort tots treballem, encara que potser no en el que ens abelliria”, continua Sanchis. Per ara s’han limitat a crear la plataforma i anar omplint-la amb un contingut diari, això sí, “tots els temes han de ser tractats amb rigorositat i profunditat i amb la idea que no siguen d’actualitat, o si ho són que es plantegen de forma molt diferent”.

Per ara no tenen publicitat i totes les despeses han sortit de les seves butxaques, pel que no descarten alguns anuncis, “ni que siga per pagar el domini i altres despeses”. Però el retorn més important per als membres de NoNada no ha estat econòmic, sinó professional. Sanchis desvela que “gràcies a la iniciativa hem aconseguit un cert reconeixement i algunes empreses de continguts i posicionament en xarxa ens han demanat de parlar amb nosaltres. Per ara no hi ha res lligat, però creiem que una possible eixida laboral a partir de la revista podria venir de col·laboracions d’aquestes”.

Però el projecte que més proper estaria de poder recollir el testimoni de L’Informatiu seria FullQuatre, un diari digital que es va presentar en societat fa dos mesos. FullQuatre no sols neix amb la voluntat de seguir l’actualitat valenciana tal com feia L’Informatiu, sinó que la majoria dels seus col·laboradors provenen d’aquest diari. “Hi havia coses en la línia editorial que no ens agradaven i també una manca d’entendre les dinàmiques 2.0”, enumera Jaume Barber, una de les alma mater del projecte, a l’hora d’explicar el perquè de llançar-se a aquesta aventura quan ja corrien rumors sobre els problemes de viabilitat de L’Informatiu. La seva idea és potenciar els continguts audiovisuals i tenir una actualització molt més dinàmica, encara que avisa que per ara són en “fase beta”.

Sobre el model de negoci del diari, Barber reconeix que el tema no està clar: “Primer volem tenir un projecte acabat i després parlarem de diners, que poden venir de la publicitat, donacions de lectors, promoure esdeveniments…”. Tot i que FullQuatre neix amb una clara voluntat de professionalitzar-se, per ara aquest és un objectiu inassolible, però que no preocupa especialment els seus impulsors. “Al final, ara per ara tampoc hi ha faena, llavors tenim dos opcions, o quedar-nos a casa o fer una cosa que agrade i que ens agrade i després ja vorem”.

L’última aposta de periodisme independent ha nascut a València fa a penes unes setmanes en forma del programa de televisió. Pedra Paper Tisora s’autodefineix com un “collage audiovisual sobre l’actualitat valenciana” i és un magazín setmanal amb una estètica propera a la de programes com l’APM i que no viu sols a les xarxes socials –tot i que també- sinó que s’emet per Levante TV, que no paga res però tampoc en controla els continguts, molt crítics amb la política i l’economia valencianes. Elaborat gràcies a les aportacions de ciutadans i col·lectius –entre els quals Mel de Romer- sovint gravades amb mòbils, Pedra Paper Tisora esdevé una alenada d’aire fresc insòlita de veure en la televisió.

El programa tampoc té, per ara, cap tipus de retorn econòmic i Andreu Signes reconeix que aquest “és complicat pel format que té, però ho estem pensant”. El que sí té, però, a diferència dels altres projectes, és una estructura empresarial darrere. Es tracta de la productora Barret Films, de la qual Signes n’és soci. És una petita empresa especialitzada en documentals interactius i de temàtica social, alguns emesos per grans cadenes com TVE, encara que la majoria són finançats per entitats o fundacions interessades en el tema. A banda, però, de l’activitat professional, Barret Films aixopluga un seguit d’iniciatives socials “sense beneficis, però sense gaires costos”, segons explica Signes “que ens servixen de llançament i per donar-nos a conèixer, encara que el seu objectiu principal siga comunicar”. Les més destacades són el laboratori de joves realitzadors Zurdos TV, que funciona com un annex de la pròpia productora i que està format per estudiants que venen a fer-hi pràctiques. O també el MagaCIM, una televisió web impulsada conjuntament amb una entitat musical del barri de Benimaclet i que està realitzada per nens i nenes. La publicitat que hi aporten els comerços locals serveis per pagar els monitors del projecte, que s’autofinança. “No hi guanyem res –econòmicament parlant,- però tampoc ens costa”, resumeix Signes.