10.000 persones amb 1.000 euros

Un dels moments més compromesos que apareix a cada un dels bolos que estem fent per presentar l’Anuari Mèdia.cat, és quan els ponents deixem anar la història que uns periodistes precaris i temorosos del seu lloc de treball són més fàcils de collar i ho tenen més fotut per imposar el seu criteri i mantenir la seva independència i rigor professional i tal i qual… i llavors algú del públic alça la mà i pregunta per Canal9, centre de tots els tòpics quan es tracta de denunciar la manipulació més barroera d’un mitjà per part del poder, en aquest cas polític: “Caram, però si aquests de Canal9 eren tots funcionaris (o quasi), més seguretat que tenien ells al seu lloc de treball i…” touché! Jo personalment em quedo sense saber que dir i més si és té en compte que ha estat, precisament ara, quan els treballadors s’han trobat a punt de perdre massivament la feina, quan s’han vist les accions més valentes i decidides en denúncia de la censura que segueix patint “la casa”.

Per que al final, com molt bé recorda la Núria Cadenes, algú redacta –escriu lletra rere lletra- titulars com “estudiant mossega un policia” i aquest algú és un –o diversos- periodistes.

I no ens enganyem, els periodistes no som herois. Potser no som especialment covards, però tampoc som més valents que, posem pel cas, oficinistes bancaris que col·loquen preferents per que “així ho ordenaven de dalt” o funcionaris de serveis socials experts en excuses burocràtiques quan toca estalviar algun que altre PIRMI a l’administració en aquests temps de moralitzadors austeritat, per molt que ens encanti emmirallar-nos en l’èpica d’una professió que té personatges com Kapuscinsky d’estrelles que assenyalen el nord. I no cal amenaçar amb l’acomiadament, sovint en tenen prou amb la por a un retard en l’ascens, a no poder canviar el torn de vacances, quedar malament o senzillament la por a la por i crec que ben pocs s’escapen d’aquesta pressió. Encara que després hi hagi llindars de dignitat força més baixos que d’altres i en aquesta feina –com a totes- hi ha veritables arrossegats i força gent que, més bé que mal, es poden mirar al mirall tots els matins.

Però precisament per tot això cal tenir clar que la clau de volta no són els periodistes sinó els propietaris si el que es vol és un periodisme diferent sense exigir martiri etern i absurd als periodistes. “És la propietat, estúpid!” que es diria en l’enèsima versió de la frase d’aquell.

I això, com es fa?

En una entrevista, Juli Esteve –l’incombustible director d’InfoTV- explicava les raons del fracàs del seu darrer intent per consolidar una televisió independent, un cop va ser expulsat de la TDT per les pràctiques –diguem-ne- autoritàries de la Generalitat valenciana: “Quan els bascos van voler llençar el Gara –cito de memòria- van aplegar 10.000 persones que van posar 100.000 pessetes i van aconseguir els mil milions necessaris per fer-ho”. En canvi, InfoTV va demanar 1.000 socis que es comprometessin a pagar una quota de 100 euros anuals per mantenir una televisió per internet i sols en va trobar cent i pico…

Aquestes xifres són la diferència entre tenir uns mitjans independents, plurals, al servei de la ciutadania i tots els etc. que vulgueu incloure… i no tenir-los.

I per aconseguir aquestes 10.000 persones amb 1.000 euros –permeteu-me que actualitzi la xifra,- cal una ciutadania organitzada, conscient de la importància dels mitjans de comunicació –els “exèrcits del segle XXI” que diria en Barnils- per tal d’aconseguir una societat més lliure i més justa i més etc.

Però també cal –i aquesta és la part on, com a periodistes, hi tenim realment la plena responsabilitat- uns projectes seriosos, de qualitat, viables, no dispersos, engrescadors i amb vocació de majoria pels quals valgui la pena rascar-se la butxaca.

A més de “periodisme ciutadà”, el que ens cal són “mitjans ciutadans”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019