Premsa intervinguda

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

De nou un govern espanyol intenta amagar el que passa als ciutadans del seu estat. El que tota la premsa internacional anomena “rescat”, l’executiu de Rajoy en vol dir “crèdit avantatjós”. Com quan els “hilillos” servien per descriure el vessament de desenes de milers de tones de fuel que van anar a parar al mar amb el desastre del petrolier Prestige, el 2002.

No cal escarbar gaire a l’hemeroteca per trobar un dels episodis més vergonyosos de la comunicació política espanyola de les darreres dècades, a banda de la de la opacitat que sempre envolta la casa reial. Va ser la reacció de l’executiu de José Maria Aznar, quan els atemptats de l’11 de març de 2004, a Madrid. Llavors es va produir aquell episodi ignominiós de les “dues línies d’investigació”, per fer recaure aquell atemptat sobre les espatlles d’ETA, més rendible electoralment per l’estat, i negar qualsevol evidència que assumís l’autoria de cèl·lules de l’integrisme islàmic.
En tots aquests episodis sempre hi ha hagut el suport incondicional de bona part de la premsa espanyola. Però en aquella ocasió no es van escatimar esforços per desinformar la ciutadania.
Durant les hores posteriors a l’atemptat, el mateix president espanyol va enganyar personalment els directors dels principals mitjans de comunicació sobre la suposada implicació d’ETA en els atemptats. Llavors, la inconsistència de les fonts oficials governamentals, liderades per Miguel Ángel Acebes, van obligar a periodistes i ciutadans, amb la mosca al nas per aquella  manipulació informativa, a recórrer a la premsa internacional per saber què havia passat.

No només els executius del PP s’han dedicat a emmascarar la realitat. El 2008, un altre president espanyol, el socialista José Luís Rodríguez Zapatero, negava reiteradament la crisi econòmica. Els eufemismes utilitzats contrastaven amb les informacions que a la premsa internacional alertaven de la greu situació de l’economia espanyola.

Massa vegades el govern espanyol ha optat per amagar la realitat, en un intent d’impedir que les evidències dels fets arribin als ulls i les orelles dels ciutadans. Una pràctica que recorda massa, en els objectius, a la censura franquista, sense informació es perd la capacitat crítica. Però avui això no és tan fàcil. L’autarquia informativa no existeix perquè topa amb la circulació de la informació a través de les xarxes globals. La manipulació matussera ja no serveix per anestesiar la capacitat de decisió dels ciutadans i es converteix en un bumerang que deixa en el ridícul més absolut el seu emissor.

Tot i així, per una democràcia és un mal indicador que un govern tendeixi a repetir aquests episodis de manipulació informativa. I també ho és que en molts casos aquestes manipulacions trobin eco en bona part dels mitjans espanyols. Mal senyal quan un ciutadà que es vol informar sobre el que passa al seu estat ho ha de fer a través de fonts exteriors. Tot plegat indica que la gestió de la cosa pública tendeix a la opacitat i dificultar el dret ciutadà a la llibertat d’informació. Però també certifica que, com a societat poc democràtica, la seva estructura mediàtica i periodística té massa debilitats i, en el pitjor dels casos, dependències del poder polític i econòmic, com per desenvolupar eficientment el paper d’oferir una informació lliure.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.