Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Entrevista a Victoria Anderica, investigadora legal i coordinadora de campanyes de Access-Info Europe.

Aquesta tarda es presenta a València la Coalición ProAcceso, una campanya d’àmbit estatal que treballa per a que les diferents administracions de l’Estat espanyol s’adaptin als estàndards internacionals sobre transparència i accés públic a la informació i que al País Valencià està impulsada per Govern Obert. Victoria Anderica serà una de les ponents a l’acte.

Recentment el Govern espanyol ha aprovat la Llei de Transparència, però vosaltres n’heu fet una lectura molt crítica, perquè?

Aquesta llei té una sèrie de problemes de fons que la fan quasi inservible, encara que també té coses positives que potser en podem parlar després. Primer de tot té un problema de concepte, ja que redueix la informació pública a la que elabora el poder executiu, però en canvi, només una part molt petita de la que emeten el poder legislatiu i el judicial, bàsicament lligada als seus comptes.

Podria posar un exemple del què en queda fora?

N’hi ha molta, però per a posar un exemple molt fàcil d’entendre. Tu podràs saber quan ha entrat un avantprojecte de llei al registre i llegir-lo i després el resultat final, la llei que en resulta, però no podràs saber res de tot el procés entremig, procés que a vegades pot durar dos anys. Serà impossible saber res de l’estat en que es troba a cada moment el projecte i, el que per a mi encara és més important, no es farà públic el registre de les reunions que hi ha en seu parlamentària, el que ens permetria saber qui influeix i de quina manera en les lleis que s’aproven.

Doncs seguim amb els problemes.

Hi ha una sèrie d’exclusions a la informació que es pot demanar, com poden ser la seguretat nacional, les relacions internacionals, la privacitat de les les persones, etc. El que és totalment normal i comprensible, però no hi ha cap organisme que vetlli per garantir que aquestes raons no s’utilitzen de forma abusiva per negar informació injustament. En cada cas de petició d’i9nformació cal ponderar els drets que col·lideixen amb el de la lliure informació i valorar quin ha de prevaldre, i això ho ha de fer un organisme independent que no existirà.

I després s’exclouen moltes matèries, com per exemples els esborranys, els informes interns, etc. Tota una sèrie de documentació imprescindible per entendre les raons per les quals es prenen les decisions i que es fa amb el supòsit que els ciutadans som incapaços d’entendre segons quines coses, així que no val la pena que hi tinguem accés o que més val amagar-les. Una actitud paternalista que personalment trobo intolerable.

I les parts positives de la llei?

La principal és que reconeix l’obligació de l’administració a fer pública una informació encara que ni tan sols es demani de coses tan importants com els avantprojectes de llei o els contractes, fins i tot els menors, el que converteix qualsevol ciutadà en un auditor en potència de l’administració, el que és molt positiu.

Una de les raons d’aquesta llei és la pressió del Consell d’Europa que té un conveni que obliga a tots els seus estats membres a regular l’accés a la informació dels ciutadans. Creu què l’actual llei, tan restrictiva, servirà per aquest propòsit?

En primer lloc, no crec que el Consell d’Europa pressioni tant. És cert que l’espanyol és l’únic estat amb més d’un milió d’habitants que no té una llei d’aquest tipus i això representa una certa pressió moral, però poc més. El conveni encara té set països que no l’han ratificat i la cosa va per llarg.

Ara, nosaltres creiem que amb la llei que s’ha aprovat no es pot ratificar el conveni, ja que no compleix els requisits mínims.

Això vol dir que s’haurà de canviar en breu?

No forçosament, dependrà de molts factors, però la tradició jurídica espanyola ens diu que és molt lenta reformant lleis.

Un dels col·lectius més interessats en aquesta llei haurien de ser els periodistes, quin interès hi heu notat d’aquest col·lectiu? L’aprovació de la llei ha tingut una bona cobertura?

Si em preguntes a mi sempre et diré que se n’ha parlat poc [riu], però la veritat és que crec que tots els mitjans ho han acabat traient.

És cert que al principi ens va costar molt que els mitjans parlessin sobre això. Els periodistes, igual que la resta de ciutadans no sabien de que parlàvem quan demanàvem una llei de transparència i van ser, i no crec que per casualitat, periodistes que havien treballat en països com els EUA o el Regne Unit, que tenen una legislació molt desenvolupada en aquest sentit, els que més van ajudar a difondre el tema.

Després, amb l’interès creixent per la corrupció molta altres s’han adonat de la importància que tindria una llei d’aquest tipus per a combatre-la i això ens ha ajudat molt.

Ja sé que no es experta en mitjans, però vostè ha percebut una diferència en el control de la cosa pública per part dels mitjans en països amb més cultura de transparència i en altres amb menys?

El que jo veig de la premsa anglosaxona, per exemple, és que fa un seguiment més exhaustiu dels que fan els polítics, tan del que fan bé com malament, mentre aquí tota la informació política se centra en molts pocs personatges mentre la resta gairebé no surten mai als mitjans.

Això naturalment està relacionat amb una implicació social de vigilància de les administracions que no sols ha de venir de part de la premsa, sinó de tota la ciutadania en general. Aquí durant molts anys la gent ha estat molt deixada en aquestes coses i crec que en els darrers anys se n’està adonant. I aquesta reflexió serveix tant per als periodistes com per als que no ho són.

Crec que cal canviar la cultura de l’opacitat i això no ho fa una llei, però no tinc cap dubte que una bona llei hi ajuda.