Joan Fuster, lectura obligada

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

És ben trist, o curiós, o ambdues coses alhora, que ens calguin xifres emblemàtiques i aniversaris rodons per redescobrir personatges, reeditar llibres o muntar exposicions sobre personatges imprescindibles. En tot cas, sembla que és llei de vida, aquí i nord enllà. Aprofitem-ho, doncs, fem virtut de la necessitat i la rodonesa, i servim, com a mínim, dues tasses de Joan Fuster ben plenes, ja que enguany se n’escauen els vint anys de la mort, els noranta del naixement i els cinquanta de la publicació de “Nosaltres els valencians”, l’evangeli dels Països Catalans.

Joan Fuster no va ser només l’intel·lectual més important que corria pel nostre país fa uns anys: competia a nivell internacional. Competia a nivell teòric, és clar, per solidesa, gruix i lucidesa. A la pràctica, ser del sud d’un país que s’automutil·la a l’alçada de l’Ebre i escriure assaig en un país on la gent amb prou feines llegeix ficció, van fer i encara fan que sigui un gran desconegut fins i tot per als seus compatriotes. Mai és tard però, per fer justícia, sobretot si va acompanyada del benefici propi. Llegir Fuster avui és, sobretot, un gran plaer.

Llegir-ne els articles periodístics, per exemple. Escriptor prolífic i incansable, en va escriure entre tres i quatre mil durant quatre dècades. Poca broma. Bàsicament per passar casa, que deia ell, arribar a final de mes, que diem ara. “No visc dels llibres, sinó del senyor comte de Godó (Déu protegeixi els seus negocis!), a canvi de la proletària operació setmanal de l’article”, reconeixia a final dels seixanta. Com a “obrer eventual de la ploma” va publicar a múltiples i variades publicacions, començant per Las Provincias i Levante i acabant a La Vanguardia, tot passant per El Correo Catalán, Serra d’Or, Destino, Tele/eXprés, Tele/Estel, Canigó, Avui, El Món o El Temps.

L’obra periodística de Fuster és encara un gran camp per explorar, territori gairebé verge a l’espera d’acadèmics i escriptors de tesis interessats. Per animar possibles candidats, no seria inútil del tot que els professors de les facultats de Periodisme recomanessin llegir-lo, potser fins i tot hi obliguessin, si no és que va en contra d’algun principi sagrat de la pedagogia moderna. Per què a la Universitat Pompeu Fabra, amb il·lustres Guillamets i Casasusos inclosos, ningú ens va fer obrir els ulls amb Joan Fuster? Per què, en canvi, ens obligaven a memoritzar dates i fets enciclopèdics?

Qui vulgui tastar el Fuster periodista sense capbussar-se en fosques hemeroteques té dues opcions bàsiques. La primera, “Contra Unamuno y los demás” (Península, 1975), on carrega contra els tòpics de l’espanyolisme liberal d’aleshores i que, com bé podeu imaginar, manté l’actualitat per manca d’evolució tant dels tòpics com dels espanyolistes. La segona, “Un país sense política” (Bromera, 1976), on reflexiona de manera lúcida i crítica sobre el país en general i el valencià en particular. De ben segur que hi ha material més que suficient, interessant i que resisteix bé el pas del temps per omplir alguns volums més. A l’editorial A Contravent, que Quim Torra dirigeix amb gran encert, hi encaixarien a la perfecció…

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.