Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

En l’anàlisi que segueix ens ocuparem de la cobertura que van fer sis diaris, quatre de Barcelona –La Vanguardia, El Periódico, l’Ara i El Punt Avui– i dos de Madrid –El País i El Mundo– sobre el comunicat del col·lectiu de presos bascos fet públic el 2 de juny i si aquesta contribueix o no a resoldre el conflicte segons els postulats del que es coneix com el “periodisme de pau”.

Introducció

Dia 2 de juny el Col·lectiu de Presos i Preses Polítics Bascos (EPPK en les seves sigles en èuscar) va presentar les conclusions del debat intern que van dur a terme els darrers mesos. El procés havia arrancat el més d’octubre després que ETA fes l’anunci del cessament definitiu de la violència. A principis de mes en un acte a Guernica, alguns expresos van fer de portaveus de l’EPPK per fer púbic el manifest sobre l’evolució del conflicte entre el País Basc i l’Estat espanyol.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

El col·lectiu representa la majoria dels sis-cents presos i té un perfil ampli que acull tant els encarcerats per ser militants d’ETA com els que ho estan per les seves activitats polítiques. Exceptuant una trentena, en general els reus estan repartits en una cinquantena de presons dels estats espanyol i francès. Tot i l’anunci d’abandonar la violència el 20 d’octubre de 2011 la dispersió s’ha mantingut. Sí que s’ha fet èmfasi en l’aplicació de l’anomenada “via Nanclares”, dissenyada per l’anterior govern socialista i que compta ara amb el suport de l’executiu del Partit Popular.

Nanclares és una fórmula individualitzada d’excarceració pels presos d’ETA. Recull que els reclusos que assumeixin tres requisits podran aconseguir el tercer grau, un benefici penitenciari que els permet sortir de la presó durant el dia i tenir accés a permisos pels caps de setmana. Les condicions són:
– Desvincular-se de la lluita amada
– Demanar perdó a les víctimes i mostrar penediment
– Indemnitzar als familiars com a mostra de responsabilitat civil

Si aquestes es compleixen, el pres ha superat tres quartes parts de la condemna i compta amb un pronòstic de reinserció favorable es preveu que aconsegueixi la llibertat condicional.

Però l’acte de l’EPPK cal analitzar-lo amb més perspectiva. Com a mínim des que l’esquerra abertzale va presentar el document “Zutik Euskal Herria” (febrer 2010) en què apostava per un procés democràtic per sortir del conflicte. D’aleshores ençà la declaració ha donat fruits en forma d’Acord de Guernica (setembre de 2010), Declaració d’Aiete (octubre de 2011), diverses iniciatives polítiques amb més o menys fortuna i finalment la declaració d’ETA d’abandonar les armes l’octubre de l’any passat. Vist així, amb el seu comunicat, el col·lectiu de presos feia explícita la seva incorporació a mantenir les reivindicacions des de l’àmbit de la política.

El manifest era la primera resolució pública del col·lectiu de presos des de l’anunci d’ETA l’octubre passat i recull el seu posicionament sobre el conflicte en vuit punts clau:

1) “La resolució democràtica del conflicte haurà de possibilitar tots els projectes polítics, inclòs el de la independència” mitjançant “la decisió del poble”.

2) “L’EPPK s’adhereix plenament a l’estratègia política de l’esquerra abertzale qui ha fet una renovada readequació per a possibilitar objectius polítics.”

3) Els presos i preses respecten i donen suport a la decisió que va prendre ETA i consideren “finalitzada la fase d’activitat armada com a instrument de lluita”.

4) El col·lectiu considera l’Acord de Gernika com “la referència principal a seguir de cara a la resolució integral” de la situació. La Declaració d’Aiete (2011) la prenen com a full de ruta per estructurar la sortida del conflicte, partint del plantejament expressat a Anoeta (2006). Aquest aposta per les vies polítiques i democràtiques a través d’unes taules de diàleg. Per dur-les a terme, l’EPPK reconeix a ETA perquè negociï i acordi amb el govern els passos per l’excarceració dels presos.

5) Per aconseguir els seus objectius, el col·lectiu es suma a l’estratègia de l’esquerra abertzale que amb la seva transformació ha propiciat el “canvi polític”.

6) Acusen la política penitenciaria de ser una “estratègia bèl·lica” i que la via del “penediment – delació” [Via Nanclares] està dissenyada per “la destrucció de la persona i el militant” pel que la “critiquen i repudien”. En aquesta línia aposten per una resolució integral del conflicte polític i proposen la via de la “amnistia – autodeterminació” per posar “les arrels del conflicte en vies de solució i alliberant a totes les persones empresonades”. Afegeixen que el col·lectiu està en “plena disposició a  fer nous passos en el futur si es donen les condicions”.

7) Respecte les víctimes, els presos asseguren ser “plenament conscients del múltiple dolor generat” i critiquen que alguns el posin al servei d’objectius polítics “per eternitzar el conflicte”. En aquest sentit proposen un exercici –que asseguren serà “profund i dolorós”-  perquè cada una de les parts entengui l’origen del conflicte per així poder superar-lo. Apunten que “la resolució haurà de tenir en compte les seves conseqüències i reparar-les”.

8) El darrer punt es presenta sota el títol “La mà estesa” i el col·lectiu fa una crida als governs espanyol i francès perquè “aprofitin l’oportunitat i emprenguin la via de la resolució democràtica”. També mostren la seva disposició a discutir sobre la situació dels presos polítics bascos i les seves reivindicacions.

Esquema tècnic

Els mitjans es van fer ressò de l’acte i aquest informe s’ocuparà de l’anàlisi d’una mostra composada pels articles publicats a sis diaris durant tres dies claus: el mateix dia de la compareixença i els dos dies posteriors que són significatius de la posició dels mèdia. Els diaris observats són El País, El Mundo, La Vanguardia, el Periódico, El Punt Avui i l’Ara.

La funció social dels mitjans rau en la capacitat que tenen per crear opinió pública. La seva influència en l‘imaginari col·lectiu fa que se’ls pugui exigir responsabilitat en l’evolució del conflicte basc per rebaixar la tensió, millorar-ne el desenvolupament, apropar els actors, reduir el sofriment humà i, en definitiva, contribuir en la seva resolució.

Assumir i donar resposta al compromís, explícit o implícit, dels mèdia per contribuir a la convivència comporta com a mínim:

a) Oferir una informació no distorsionada de la realitat.

b) Contextualitzar el contingut que es publica.

c) Donar un tractament just als actors: no demonitzar-los ni glorificar-los.

Anàlisi de la cobertura

En general hem detectat dues corrents en el tractament informatiu que els diaris van fer de l’acte de l’EPPK, amb algunes excepcions. El Mundo, La Vanguardia i El Periódico coincideixen a explicar la resolució del conflicte basc al voltant de la sortida dels presos d’ETA, tendeixen a ser portaveus de l’opinió del govern a qui li fan un tractament més favorable i sovint presenten la informació sense contextualitzar-la. El Punt Avui i l’Ara conten el conflicte polític des d’una perspectiva més àmplia, amb referències històriques que en faciliten la comprensió i fan un tractament més equànime dels actors. El País mescla les dues tendències, es posiciona a favor del poder però presenta les “parts” enfrontades de forma equitativa.

a) Tendència a la crispació

El mateix dia del comunicat, 2 de juny, alguns diaris ja escalfen motors. És el cas de La Vanguardia, El Periódico i El Mundo que titulen amb les declaracions del Fiscal en cap de l’Audiència Nacional de Paris que diu que “ETA conserva el seu potencial militar”. Els rotatius dels grups Godó i Zeta expliquen aquestes paraules argumentant que les recents detencions de presumptes membres d’ETA a l’Estat francès es van fer allunyades de la frontera espanyola. A més ambdós diaris aposten per justificar la “perillositat” d’ETA perquè els Estats Units la manté a la llista d’organitzacions terroristes. El Mundo ho argumenta dient que els dos detinguts anaven armats i duien explosius. Tanmateix aquest fiscal també assegura l’evident “debilitat de l’organització” i que “per ara la decisió (d’acabar amb la violència) és definitiva”.

Si és ver que després del comunicat d’ETA no s’ha fet cap lliurament d’armes (i per tant, és fàcil suposar que encara les tenen en la seva possessió) això no vol dir que en facin ús, com deixen intuir aquests diaris. Mantenir la idea d’una ETA activa després de l‘anunci de cessament de la violència i l’inici de procés de pau, no contribueix a rebaixar la tensió del conflicte. Els articles d’aquests mitjans transmeten sensació de perill amb idees com: és una “situació d’escepticisme”, “cal ser cautelosos”, “no es pot ser bonista” o és necessari “donar més importància als fets que a les proclames. En aquest sentit, el diari de Pedro J. Ramírez acaba el seu text amb una reflexió –amb rerefons d’advertència- sobre la possibilitat d’un canvi d’actitud d’ETA després de les eleccions basques.

El mateix dia, però des de la perspectiva política i en format crònica, l’Ara publica un article en el que situa al lector en un context pressionat pels propers comicis al País Basc al 2013. El periodista apunta que a socialistes i populars pot interessar-los “mantenir la imatge d’una ETA activa” per apaivagar una possible victòria de la coalició Amaiur. Ho justifica assegurant que tothom que tingui una enquesta fiable constatarà la previsió “d’empat tècnic entre PNB i l‘esquerra abertzale”. L’autor cita “una font dels poders de l‘Estat a nivell més alt” que assegura que “l’Estat” va contra ETA però també contra la ideologia política de l‘independentisme. Després, en el text, puntualitza més i assenyala el PP i el PSOE com a artífexs d’aquesta estratègia. Definir l’estat com si equivalgués a dos partits polítics no és ser fidels a la realitat i molt menys si a aquests se’ls atorga unes dinàmiques que no afavoreixen la sortida del conflicte.

b) Conflicte polític desenfocat

L’acte de l’EPPK és presentat pels mitjans des de diverses perspectives. Algunes invisibilitzen part del conflicte i se centren en les informacions referides a la sortida de la presó dels presos d’ETA. D’aquesta manera es minimitza la rellevància del manifest i se’n perd la profunditat. És el cas dels diaris madrilenys i dels barcelonins El Periódico i La Vanguardia, que presenten la noticia fent èmfasi en què el col·lectiu de reclusos polítics es neguen a assumir la formula d’excarceració proposada pel govern. “…amb una retòrica vella, van lligar la seva llibertat a la consecució de l’amnistia i l’autodeterminació”, publicava el diari del Grup Zeta.

Amb el plantejament desenfocat centren el conflicte en els presos, deixant entendre que la resolució de la seva situació serà la solució de la conflagració. La realitat és que el futur dels reus d’ETA és una peça del procés, però no l’única ni la darrera. Al no parlar del canvi de posicionament del EPPK, de l’adhesió al final de la violència, de l’aval a l’estratègia política de l’esquerra abertzale i de la disposició del col·lectiu a discutir sobre la seva situació i sobre les seves reivindicacions no col·laboren a fer comprensible l’acció de col·lectiu i, per tant, tampoc a la resolució del conflicte.

Molt diferent funcionen les cobertures d’El Punt Avui i l’Ara, que presenten els fets des d’una perspectiva més global. L’Ara qualifica l’acte de “salt qualitatiu” amb el procés de pau i El Punt Avui de “nou escenari”. Els dos mitjans coincideixen a subratllar les paraules cap a les víctimes que per primer cop fa públiques el col·lectiu. També analitzen positivament la disposició del col·lectiu d’avançar “si es donen les condicions per fer-ho”, una declaració que El Periódico la presenta com una advertència al Govern.

c) Via Nanclares

Els diaris passen per sobre l’explicació del funcionament de la via Nanclares, en parlen poc i de forma simplista, i se centren a deshumanitzar els presos incidint en la frase que “no volen penedir-se”. El Periódico va més enllà i falseja el titular dient que els presos “repudien tota via de reinserció”. Després en el text matisa que el rebuig no és a “tota via” sinó al pla “proposat pel Govern [espanyol]”. En general es presenta un escenari negatiu a la negociació per un suposat “immobilisme” dels reus però no per part de l’executiu. Tot i això els textos conten que per l’EPPK Nanclares és una “destrucció de la persona” i per tant, el col·lectiu no considera que sigui una bona formula per la reinserció que és l’objectiu que persegueix.

Així doncs els diaris no determinen la diferència entre el “demanar perdó” i la presa de consciència del “dolor generat” que l’EPPK expressa en el seu comunicat. És la marca que determina si els mitjans reconeixen el conflicte polític i la responsabilitat de les parts, o no.

d) Tractament desigual dels actors

Els dies anteriors a l’acte de l’EPPK diversos militants de l’esquerra abertzale van fer declaracions sobre la rellevància que tindria el comunicat. Les paraules del dirigent Joseba Permach dient que seria una “decisió històrica” van ser recollides pels diaris i criticades posteriorment. El País i El Mundo publicaven que no s’havien complert amb les expectatives i El Periódico que la sensació generalitzada era de desengany. Ho justificaven expressant el seu desacord amb el que suposaven que el comunicat hauria d’haver estat, doncs sembla que pensaven que els presos s’acollirien a la via Nanclares i es resoldria el conflicte. La Vanguardia aprofita per desacreditar el representant de l’esquerra abertzale dient que el col·lectiu no havia estat a “l’altura d’allò promès”

Pel que fa a les reaccions polítiques després de l’acte, tots els mitjans donen veu al ministeri de l‘Interior, al president del PP basc i al del PNB, que qualifiquen l’acte de decebedor. En la mateixa línia es van expressar el conseller i el comissari del lehendakari per la Pau que van recollir El Periodico i El Mundo. Aquest darrer juntament amb El País i La Vanguardia van donar espai també a les declaracions del portaveu del PSE i a les paraules de la presidenta de l’Associació de Víctimes del Terrorisme. Només el diari del Grup Prisa fa referència a fonts de l’esquerra abertzale que valoren positivament “el suport del col·lectiu al final de les accions armades anunciades per ETA i el reconeixement a les víctimes”

Pel que fa al tractament dels implicats, La Vanguardia i El Mundo es refereixen a ETA com a “banda armada” o “banda terrorista”. El Punt Avui li dóna la categoria d’“organització armada” i explica l’EPPK dins el “Moviment Nacional d’Alliberament Basc”. En el periodisme de pau, i/o si es vol col·laborar en la resolució del conflicte, definir els actors utilitzant els conceptes que usen les mateixes parts implicades, no ajuda a oferir una visió justa de la realitat.

e) Dinamitzar el diàleg des de l’opinió

Tant El País com El Mundo publiquen un article d’opinió en el que coincideixen a recollir la indignació dels seus periodistes que transmeten la seva ràbia sense massa arguments. Es menysté l’acte de l’EPPK amb frases com “la història es repeteix” o que va ser “un impúdic exercici de desvergonyiment”. El Mundo va més enllà i carrega contra aquells que no comparteixin aquesta sentència i contra els “ximples útils internacionals”. Els dos diaris no deixen opció a la negociació per la resolució del conflicte ja que s’emparen darrera la norma: “(els presos) han d’assumir la legalitat” perquè “és el que marca la llei”. Obliden així que les regles no són estàtiques sinó que es fan i es desfan. Amb aquest tractament els mitjans contribueixen a la polarització dels actors de cara la opinió pública.