Més que una ‘lectura de cap de setmana’

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’olfacte i la intenció en la tria és i ha estat la clau de volta del bon periodisme. La globalització de l’economia -amb l’emergència d’una accelerada agenda informativa mundial- i les millores tecnològiques dels últims anys han ampliat les opcions i les dificultats d’aquesta tria, en un escenari que desborda per força les capacitats del mitjà clàssic, entès com el projecte editorial que només posava a l’aparador els temes propis.

És evident que els temes “propis” continuen sent clau per a assegurar complicitat i singularitat -les dues paraules màgiques-, però no en fan prou per ells mateixos.

Ja fa un temps que alguns mitjans reconeixen com a gènere el comentari de les portades i d’algunes informacions de la competència. En això va ser pionera Vilaweb (que, un respecte a la pionera!, excel·leix encara alhora de teixir sinergies amb altres revistes i portals). Després l’ARA ho ha convertit en una de les seccions senyera de la seva portada online. La fórmula és clara: llegeix altres mitjans (ja que no puc evitar que els llegeixis), però fes-ho a través nostre.

Al capdavall, avui més que mai un diari o una revista (o una televisió, o una ràdio…) han de ser molt més que un contenidor de notícies. Els mitjans avui necessiten envoltar el seu consumidor, més infidel i inconstant que mai, i per fer-ho s’han de servir de tantes ‘pantalles’ com puguin (i tinguin), però també de tantes informacions com calgui tirant de les seves taules de redacció, d’agències, de comunitats de blogs o de… la competència!

Els lectors de premsa són avui lectors de premses; la promiscuïtat amb la qual ens aproximem als mitjans és en realitat un mètode, una manera de llegir més i millor. Hi ha una complicitat interessada per part dels mitjans quan parlen d’altres mitjans. Naturalment. És prioritari no perdre visites, ser el tall principal de la dieta informativa… Aquesta estratègia, en el fons defensiva, és la que de moment anima les capçaleres clàssiques (i també les noves, basades en l’agregació pura i dura).

Hi ha empreses alienes al sector que han decidit portar això al límit. Els agregadors sofisticats de notícies que han guarnit els robustos RSS de ‘tota la vida’ es transformen ara en llustroses revistes digitals: Pulse i Flipboard ja són alguna cosa més que bonics ‘visualitzadors’ i han arribat a acords amb grans capçaleres yankees. Veurem com acaba l’aventura.

Però de moment, això: en la seva pàgina web, el New Yorker, gat vell, la revista local més internacional, opta per una sortida més artesana, més sincera i amb un valor afegit més clar: la secció Weekend Reading, confegida per Nicholas Thompson, editor de la versió digital de la revista i una de les ànimes de LongReads. En aquest espai, vinculat a un blog corporatiu, el periodista selecciona articles d’altres mitjans (revistes de la competència) tot donant un toc d’autor en la selecció, fent ‘propis’ els continguts d’altri.

El periodista fa un exercici curiós: el d’explorar els altres mitjans buscant el propi mitjà, el d’intentar veure en les tipografies alienes aquelles que podrien casar amb l’estil, temàtica i to del propi mitjà… No és només vampiritzar, és reconèixer. I és un encert, en aquest cas, i potser un exemple.

Hi ha una ‘agregació’ que no té a veure amb la ‘pressa’ ni amb la voluntat de ser els primers. Triar, deia al principi de l’article, és la clau de volta del periodisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.