Com els mitjans construïm una visió androcèntrica del món (V): La dona immigrada

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

En el passat article d’aquesta col·lecció parlava dels estereotips i deia que afecten de manera especial les dones, i d’aquestes encara més les immigrades procedents de països del Sud, que pateixen una doble invisibilitat.

Per això avui dedicaré tot un article a esbossar com els mitjans tractem les dones d’origen estranger, en un context com l’actual on política i socialment s’aguditzen els atacs i prejudicis a conseqüència de la crisi i una mala senyalització –o massa superficial- de qui en són els culpables.

Si els immigrants sovint són vinculats a imatges que els relacionen amb el conflicte i la il·legalitat, les dones immigrades han de suportar, a més, el pes del tractament androcèntric. A l’etnocentrisme / europeisme o directament xenofòbia dissimulada s’hi afegeix doncs un altre llast: el del patriarcat imperant en la societat. I tal com diu Jessica Retis, “pensar i parlar de l’altre implica pensar-se a un mateix i parlar d’un mateix”.

La imatge que els mitjans difonen dels homes i dones immigrats determina després la relació que la societat d’acollida tindrà amb ells, i d’aquí a la importància que pren el compromís del periodista a l’hora d’elaborar les seves informacions amb cura i de tractar  equilibradament el fenomen immigratori. Segons Mary Nash, que parla de la doble condició de la dona estrangera com a dona i com a estrangera, “la premsa crea fronteres, marcant les diferències entre ‘ells’ i ‘nosaltres’, marcant cossos i identificant-los com a cossos propis de ciutadans i cossos propis d’estranys”.

En aquest sentit, en uns mitjans de comunicació construïts des de la perspectiva de gènere en masculí, les dones són les nouvingudes, les altres, les que no pertanyen a aquest ‘nosaltres’ masculí. Són el 52% de la població mundial i només protagonitzen un 24% de les notícies, i tan sols un 16% d’aquestes les tenen com a tema central, segons el Projecte de Monitorització Global de les Notícies.

Així doncs, els mitjans parteixen d’una mirada implícitament androcèntrica però també d’un punt de vista etnocèntric, ajustat al model WASP (blanc, anglosaxó, protestant) que encarnen els homes dels països rics i que, implícitament, inclou les dones del Nord. Per això, tal com afirma el Consell d’Informació de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) “les persones immigrades estan representades com ‘les altres’ en unes notícies que són per a nosaltres”.

Així tenim que la mirada etnocentrista limita la dona al seu vessant, per exemple, de dona musulmana i la mirada androcèntrica la relega al vessant domèstic, negant-li un paper actiu en el seu procés vital o d’assentament a la terra d’acollida, i al vessant també reproductiu o familiar.

Els temes més habituals on apareix la dona és la immigració irregular, la violència masclista, l’ús del vel, la religió, el reagrupament familiar, els assumptes domèstics o reproductius, l’ocupació laboral en l’àmbit domèstic… A més, sol passar que les dones immigrades no són les protagonistes de les informacions que protagonitzen.

No apareixen com a fonts d’informació ni expertes que aporten reflexions en profunditat sobre un fet, sinó com a persones esmentades i sense veu pròpia. Segons el CAC, el 78,2% del temps d’intervencions de les migrades als informatius és en qualitat de “familiars de”; un 64,3% com a “ensenyant”, i un 75,6% com a “receptores de serveis sanitaris”.

Segons el CAC, del 2% de notícies que tracten sobre immigració als informatius de les televisions catalanes, un 49,7% se centren en temàtiques de l’àmbit policial i judicial, reforçant la tradicional representació de la migració com a problema o conflicte, i dels i les migrades com a víctimes o victimaris. A més, es tendeix a donar informació sobre el país de procedència, cosa que redunda en un “sobredimensionament dels vessants conflictius de la immigració, una certa espectacularització de les notícies i un etiquetatge de les persones pel seu lloc d’origen”, apunta.

Els mitjans perpetuen majoritàriament un model migratori masculí que ignora els projectes propis de les dones i per tant un cop més nega la feminització actual que sí té la immigració. Per això són lloables programes informatius que ofereix la televisió pública de Catalunya com és l’espai “Tot un món” que dirigeix el periodista Carles Solà, que ara ha impulsat una campanya de micromecenatge per traduir al català i el llibre de Jean-Paul Marthoz Couvrir les migrations i programar un cicle de tallers i debats periodístics per millorar la cobertura del fet migratori.

Per a Rosa Tello, “el discurs mediàtic ha generat un camp de significats a partir del silenci que invisibilitza les dones immigrades, que ha creat un corrent d’opinió pública que minimitza la seva presència i les seves aportacions a la societat en la que decideixen viure. Aquests registres culturals dificulten el seu reconeixement social”.

Per fer front a la infravaloració de les dones immigrades cal que les informacions siguin respectuoses, identifiquin les diferències com una riquesa i un valor a transmetre i compartir, visibilitzi les protagonistes reals i els doni veu, acudeixi a dones expertes, reconegui les necessitats i vivències diferenciades de les dones respecte els homes i les identifiqui com a ciutadans amb dret a opinar del món que les envolta. No contemplar les minories ens abocarà a una informació simple, buida i plena de falsedats i prejudicis, anivellant-se així amb el tractament xenòfob que considera obviable tot el que sigui forani.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.