En una democràcia no hi ha censura

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El clip que hem elaborat per promocionar l’Anuari Mèdia.cat de 2012 comença amb una frase lapidària: “En una democràcia no hi ha censura“. L’hem repetida, en clau de provocació, en totes les presentacions que hem fet de l’Anuari arreu dels Països Catalans, sovint en ambients que, per dir-ho d’alguna manera, eren força crítics amb l’establishment político-mediàtic del país. Els assistents han rebatut l’afirmació amb un punt d’indignació, per relatar tot seguit casos de suposada censura recents. Trucades del polític de torn per mirar d’influir en la línia informativa d’un mitjà, amenaces de retirar la publicitat en cas que es toquin determinats temes crítics amb una empresa en concret, caps de comunicació que són com gossos de presa a l’hora d’evitar que al seu polític li facin preguntes incòmodes, directors i caps de secció servils que sempre tenen apunt un ‘això no toca’… Etcètera.

Doncs bé: malgrat tot, seguim reafirmant-nos en la nostra màxima. Als Països Catalans, com en totes les democràcies occidentals, la censura, allò que estrictament coneixem com a censura, no existeix. Censura és el que hi va haver a l’Estat espanyol durant la dictadura franquista. Una censura de debò, amb un corpus legislatiu que la institucionalitzava, uns funcionaris que l’executaven i multes i penes molt serioses per als qui s’atrevien a desafiar-la. Repassem uns quants detalls: la primera Llei de Premsa franquista data de 1938, i entre d’altres coses, establia la censura prèvia de publicacions. Qualsevol text o anunci que volgués veure la llum havia de passar per les mans d’un funcionari que determinava si danyava o no el prestigi de la Nación. Aquesta llei també donava a l’estat potestat per regular el nombre de publicacions i poder per intervenir en la designació del personal directiu. Va ser vigent fins 1966, quan s’aprovà una nova norma, en teoria més aperturista, que va ser popularment coneguda amb el nom del ministre d’Informació de l’època: la Llei Fraga. Si bé és cert que es va suspendre la censura prèvia, això d’aperturista ho hauríem de posar entre cometes. La nova legislació contemplava el segrest governamental de publicacions, preveia sancions per a qui publiqués qualsevol contingut contrari als Principios Fundamentales del Movimiento, i establia el concepte “informació d’interès general”, pel qual el Govern podia obligar a qualsevol publicació a inserir gratuïtament notes provinents de la Dirección General de Prensa del règim. Va estar vigent fins a 1977, 2 anys més tard de la mort de Franco.

La censura, doncs, és una cosa bastant més greu que el que passa avui en dia en les redaccions dels nostres mitjans de comunicació. Que un cap de premsa, un regidor, un alcalde o un conseller pressionin un periodista per evitar que vegi la llum una informació és lamentable. Que els polítics facin rodes de premsa sense preguntes o que revisin les entrevistes abans de ser publicades és patètic. Que un mitjà de comunicació cedeixi a les pressions d’un poderós anunciant és trist. Però siguem honestos: que això passi no depèn en cap cas del Poder. Depèn de cada periodista i, en última instància, del mitjà de comunicació pel qual treballa. En aquest país la censura no l’aplica cap Govern. En gran mesura, som els propis periodistes els qui ens encarreguem d’autocensurar-nos amb una eficàcia provadíssima. Dir que ara i aquí hi ha censura equival a exonerar de tota responsabilitat a uns professionals que haurien de ser els primers guardians de la llibertat d’expressió, i que en molts casos han dimitit d’aquesta tasca.

Deia Joan Fuster que la llibertat és un hàbit que només s’adquireix amb la pràctica. Durant els anys seixanta del segle passat, en un país que vivia sota el jou del feixisme, sotmès a una censura explícita i en un context de repressió brutal, hi va haver uns quants periodistes que van decidir jugar-s’ho tot i començar a practicar l’hàbit de la llibertat. Així, de mica en mica i a base de fer el corcó, va arribar un moment que, en plena dictadura, hi havia diaris que informaven del moviment obrer, de les vagues dels estudiants, de les manifestacions de l’oposició democràtica i dels negocis de les vídues dels militars. Us animo a llegir qualsevol número del Tele/eXprés de principi dels anys setanta: al seu costat, la Directa sembla un butlletí parroquial. Tota aquesta generació de periodistes sí que va patir la censura. Al desafiar-la, s’hi jugaven molt més que un plat calent a taula: s’arriscaven a patir la presó, l’exili o la tortura. Dir que això que tenim ara és censura és un menyspreu cap a la seva lluita. Potser és cert que patim formes de censura no estricta que són més discretes i més eficaces. Potser és veritat que el silenci és la forma més efectiva de censurar un tema. Però siguem conscients d’una cosa: avui en dia, amb internet i les xarxes socials, només és silenciat aquell qui es resigna a callar. Seria qüestió de fer cas a Fuster i anar recuperant els bons costums.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.