La mentida del CAC (i la nostra)

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ens pensàvem que érem la BBC, i el Parlament d’Anglaterra. “Catalonia has been the greatest nation in the world”, deia Casals a l’ONU. Sí, i vam tenir el primer parlament. Com ens agrada… Per això també va néixer el Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Era el primer de l’Estat i ens en sentíem orgullosos.

No som una terra de periodistes. El nostre col.legi professional tira endavant com pot i amb poca autoritat. Però el CAC era una esperança. No ho era el Consell d’Administració de la CCRTV. Com diu el professor Gabriel Jaraba, que no sé què vota però m’és igual, per tenir una BBC i un Press Council cal tenir la història de la democràcia britànica al darrera. I nosaltres només tenim episodis.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Amb el CAC, però, va passar un fet curiós: va ser un motiu d’orgull, els seus consellers estaven ben retribuïts i tenien una autoritat reconeguda. Fins i tot van ser populars quan es van enfrontar a Federico Jiménez Losantos per la supressió de llicències de la COPE. Van ser herois, els del CAC, quan les seves sigles ressonaven a ‘Las Mañanas’ de l’extrotskista com si en lloc de CAC es pronunciés KKK. Però el CAC era i és una mentida, una faula d’un encara intent de país normal, que de nou ha preferit els patètics equilibris polítics abans que les propostes flagrants -aquelles a les quals no t’hi pots negar perquè no hi ha arguments- com la de Salvador Alsius. El Parlament ha triat abans funcionaris i polítics defenestrats abans que el principal periodista que va fer-se ressò de les tortures del 92, dirigint el TN de TV3 i en horari de màxima audiència. El Parlament ha triat això. I havia triat abans ‘intel·lectuals’ com Carme Figueras, Esteve Orriols, Josep Pont i Elisenda Malaret que l’exdegà del col·legi i professor de generacions de periodistes.

Desitjo molta sort als membres del CAC perquè vull que ens ensenyin tant com ho ha fet l’Alsius. Ara bé, possiblement aquesta proposta arriba tard, perquè al CAC ja hi havia expolítics i funcionaris. La cosa es dissimulava una mica perquè la majoria també eren periodistes, i sabien el que era (el negoci de) la informació. No ha estat el primer cas, i us posaré un exemple local: a Gràcia hi ha des de fa deu anys un consell rector de la ràdio local, els partits van fer ‘l’esforç’ de designar-hi periodistes-polítics però tot es va anar diluint amb entitats i altres convidats fins que els periodistes a títol personal vam ser minoria. L’any passat vaig presentar la meva renúncia.

Encara vull dir una última cosa: no em mereixen cap respecte els nous i vells membres del CAC -com a alliçonadors del periodisme, vull dir- però tampoc me’l mereixen alguns dels meus companys que treballen als mitjans. No. Ni jo. En algun moment ens hem posat el carnet a la boca. Tots. Alguns més que altres. Els periodistes votem, i som del Barça o del Madrid, i triem verbs informatius tan diferents entre si com sostenir, afirmar, assegurar o defensar en funció de la simpatia que tinguem pel subjecte de l’acció. Sí, no som herois ni podem donar lliçons als nous membres del CAC. Només hem de mirar de dissimular una mica.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019