I això, ho fas per feina o perquè t’agrada?

Fa uns dies me’n vaig anar a París a veure Tom Petty & The Heartbreakers, uns cavallers que mai no ha creuat els Pirineus ni sembla que tinguin intenció de fer-ho. Res de pessebres: 112 euros la localitat a platea i vol low cost. Els temps en que discogràfiques opulentes et convidaven a la presentació del nou disc d’Alejandro Sanz a Mèxic amb un vol a primera classe i habitació al Marriott comencen a allunyar-se a la boira, la qual cosa em cobreix de melangia. Ara, moltes ja no tenen diners ni per enviar-te els discos i et passen un trist link perquè t’hi entretinguis.

Però, escolteu, ja m’està bé. Si vols viatjar, t’ho pagues tu, i mires de col·locar un article a alguna banda per explicar-ho i, de passada, cobrir una part de la despesa, si és que encara tens la sort de tenir algun mitjà a mà que te’l compri. A mi, això no em suposa cap novetat, perquè així és com he funcionat sempre, particularment, amb la música que m’interessa de debò: m’he fet un fart de pagar bitllets d’avió per veure Brian Wilson, Leonard Cohen, David Bowie, Paolo Conte, The Who o Rufus Wainwright. I, al capdavall, aquesta noble pràctica, la conjugació del verb pagar, de vegades serveix per enfortir el lligam amb les motivacions originals d’aquesta professió nostra. Ep, vull dir pagar no per tenir dret a informar, sinó per sufragar ocurrències personals que un mitjà no té perquè assumir i que, si després t’obre una finestreta perquè n’informis, l’hi has d’agrair.

Sempre m’ha desconcertat quan algú em pregunta: “I a aquest concert, hi vas per feina o perquè t’agrada?”. O bé, “i aquest diccionari del pop-rock italià de 1.200 pàgines, publicat el 1999 per Baldini & Castoldi, editors, te l’has comprat per feina o per tu?”… Doncs per totes dues coses, senyora. És que potser haurien de ser incompatibles? Què se n’ha fet d’aquella Catalunya “honrada y laboriosa” que conjugava ambició lírica i deure quotidià?

Fa molts anys que sóc periodista freelance i em veig incapaç de dibuixar una línia divisòria entre allò que alguns presumptuosos anomenen “la meva vida privada” i la feina. Distingeixo poc entre els caps de setmana, els dilluns o els dimecres. Els dies festius sempre m’agafen amb el pas canviat; no me’ls espero. No sé el que és un dia personal, ni una setmana lliure “per desconnectar” (de què?), ni un chupetín. Hi ha qui veu això meu com un cas d’alienació davant del pervers capital, però per mi l’autèntica alienació és tenir una feina que detestes i passar-te l’any comptant els dies que falten per agafar vacances. Potser sí que de vegades preferiria anar-me’n a sopar que a veure Julio Iglesias per cinquè cop, però, després, a l’hora d’escriure-hi, puc venjar-me’n i dir que va ser un nyap, i passar-m’ho bé explicant-ho. Sí, ho faig per feina i perquè, generalment, m’agrada.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019