Esade sí, Seminari Taifa no

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Per què un catedràtic d’Esade té més credibilitat per opinar d’economia que un membre del Seminari d’economia crítica Taifa? Algú podria creure que, mentre els segons tenen una ideologia molt marcada darrera, els primers simplement són experts. Això de la tria d’experts sempre m’ha fet força gràcia. Algú pot arribar a pensar que són gent que en sap tant d’una matèria que això els permet tenir-ne una postura tan ponderada que passa per sobre de prejudicis personals, de dretes i d’esquerres, i del bé i del mal. I, per tant, les seves opinions –o més aviat, sentències– són més vàlides que les d’algú altre que decideix explicitar les seves derives ideològiques.

Podem posar en tela de dubte aquestes afirmacions, però és per posar-se a riure de forma desbocada quan hi ha qui intenta fer passar Xavier Sala i Martín com a expert no ideologitzat. Ell, autor d’un llibre tan explícit com ‘Economia liberal per a no economistes i no liberals’, opina –sentencia– de forma impune allà on se li veta l’entrada a altres economistes igualment vàlids però que han comès l’error de definir-se d’esquerres. I, per tant, hem arribat al punt que és normal que els mitjans informin que “el capitalisme és l’únic sistema possible” però és impossible llegir que “el capitalisme és el problema”. Dues idees que es poden criticar, qüestionar i esmenar per igual però tan radicals una com l’altra en sentits oposats. Esade sí, Taifa no? Sala i Martín sí, Vicenç Navarro no? I, quan algú que trenca la ideologia neutra –de dretes– aconsegueix colar-se en un mitjà de masses ho ha de fer amb l’etiqueta d’alternatiu, d’ideologitzat, d’esbiaixat. De singular, en definitiva, perquè se l’escolti amb precaució i sense l’aval de què gaudeix l’expert neutre. I es pensi, com a molt, “ai, aquest Arcadi Oliveres, que valent que és, però que radical i sesgat a la vegada!”.

“Els ocells d’un mateix vol, tots van a beure en la mateixa font”, diu el refrany. El traductor i literat d’Alcoi Adolf Gispert explica que la dita significa que “els animals gregaris i les persones que comparteixen treball o idees solen mantenir-se agrupades per pròpia conveniència i seguretat”. M’agrada la definició perquè en el cas dels periodistes ens va com anell al dit. Som persones que compartim treball i, conscients o no, defensem les idees del nostre mitjà i preguntem sempre a les mateixes fonts expertes per “pròpia conveniència o seguretat” o, el que és el mateix, per no qüestionar la ideologia dominant neutre –de dretes– i entrar en un conflicte. Quina gran victòria la de la dreta la de fer creure que tot el que s’allunyi una mica del seu ideari és esbiaixat!

Últimament podem veure que fins i tot se’ls permet certa quota de pantalla a Joseph Stiglitz o Paul Krugman, economistes progressistes crítics amb certes mesures neoliberals durant la crisi. Tot i això, el marge del debat és ben reduït. Em recorda el torn pacífic entre el partit liberal i el conservador de fa un segle, on el debat es limitava tant que dues postures properes semblaven antagòniques, deixant al marge de l’opinió homologable tot allò que quedés a la seva esquerra. S’ha permès la incursió de certs progressistes a l’arena mediàtica per donar-li sensació de pluralitat, però mantenint l’hegemonia conservadora i la tanca alçada per a qui qüestioni el sistema.

I, així com el capitalisme és intocable –fins i tot ara que fa aigües–, també ho és la brutalitat policial dels Mossos, les males pràctiques de bona part dels petits i mitjans empresaris o tots els èxits socials de països com Cuba o Veneçuela. Poques notícies podran sortir als mitjans sobre aquests elements, però l’expert que gosi referir-s’hi quedarà sentenciat i estigmatitzat per sempre. I trigaran molt a tornar-lo a trucar. Que això passi als mitjans de dretes s’entén, però cal preocupar-se quan això també es tradueix en els teòricament centristes o progressistes.

Malament rai quan, els mitjans de comunicació, el quart poder que ha fiscalitzar i qüestionar el sistema, només confia en aquells que el defensen a ultrança!

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.