Qui plorarà per Canal 9?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’altre dia, un d’aquells diputats “quesejodan”, esfèric i acomodat d’impunitats, se’n fotia, via twitter, de les protestes pel desmantellament de Canal 9: però no havíem quedat que era un niu de manipuladors a sou del pp?, deia -reia-, de què es queixen, ara, si els fem fora?

Quina gràcia, el personatge.

Veritablement, aquest Canal 9 que finalment han sentenciat via ERO salvatge ha estat exemple del que no hauria de ser una televisió pública: des de les sinistres llistes de paraules prohibides que es van confegir en temps iniciàtics (ni vacances ni segell ni Alemanya ni etcètera, no es podien pronunciar, perquè eren, atenció i sic, “massa catalanistes”) fins als bunga-bunga que instauraven directius amb sous i complements sempre per sobre de les seves capacitats, la televisió autonòmica valenciana s’ha anat convertint, a consciència, en un penós compendi de calamitats. Ja va néixer, ben mirat, amb mala idea, per contrarestar el nom que es començava a guanyar TV3 al País Valencià i justament per sobre i en contra d’ella: es va trobar l’audiència feta perquè va ocupar precisament i sense vergonya el canal que tenien els espectadors sintonitzat per rebre-hi TV3. Va sorgir a la contra i així ha actuat des d’aleshores. A la contra de TV3, a la contra de la llengua, a la contra de la informació, a la contra de la ciutadania a la qual hauria de servir.

Canal 9 ha estat un compendi de tots els defectes que pot acumular una televisió pública. Amb honroses excepcions (molt honroses: algun dia caldrà fer-los-en reconeixement), ha propiciat el parasitarisme, la inanitat, aquell trist avançar-se als designis de l’amo que converteix un periodista en jo què sé, una monyonya, un ringo-rango capaç de repetir comunicats com qui diu una notícia, de no comentar res del cas Gürtel, de no pronunciar suborn sinó cohecho, de sumar-se a les campanyes  partidistes (aquell “agua para todos” amb les imatges de terres clivellades que tancaven els informatius va ser d’antologia), de no preguntar mai quant va costar la visita del papa.

Durant aquests anys s’han esmerçat molts esforços i molts (moltíssims) diners (públics) per alimentar genuflectors i propagandistes, per convertir el petit engendre en un veritable monstre acastellanat, en un ridícul i estrafet mirall del que no hauria de ser una televisió. I ara, els mateixos que l’han modelada així com és la trinxen i la sentencien i riuen al twitter o en un soparot perquè res no els importa, perquè el mal ja està fet i saben que costa sortir a la palestra a defensar la cosa. Mentrestant, els altres, els que abans mostraven la barbaritat com qui predica en el desert, que denunciaven aquells informatius (?) de nevades, successos i comunicats governamentals, recorden com hauria pogut ser, com hauria hagut de ser, i ploren per la morta. Encara que no s’ho mereixi, ploren per ella.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.