Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

«Com li havia promès un dia, no es negava mai a contestar les seves preguntes, ni que fossin delicades, i , de tant en tant, el noi li’n feia alguna sobre el passat, però ella mai no s’entretenia en aquestes respostes com ho feia en d’altres que tenien importància per al futur. Ben cert que no podia amagar-li les runes, però volia que per a ell no fossin l’enderrocament d’un món vell, sinó els materials amb els quals construir-ne un de nou».

No queda tan llunyà l’imaginari d’un món sencer per reconstruir, tal i com descrivia Manuel de Pedrolo  l’any 1974 en la seva reconeguda novel·la. Sense ànim de fer-ne un paral·lelisme apocalíptic, el caràcter vigent de l’obra em porta a recuperar algunes de les metàfores presents en la novel·la, les quals, sens dubte, contenen elements inspiradors pels qui hem de participar en la construcció del futur.

No sé si algú més compartirà amb mi la sensació que tenien l’Alba i en Dídac en sortir de l’aigua i descobrir que tot al seu entorn havia estat devastat. Una barreja de desconcert i de tristesa, de coratge i d’impotència. Però també de petitesa.

No destapo res de nou si intueixo per a la segona dècada del segle XXI un dels períodes més foscos dels últims temps. Època de cíniques contradiccions i paradoxes. De futurs frustrats, de presents incerts i de passats nostàlgics. Època d’impotència per voler donar-ho tot als del nostre voltant sense tenir res.

Ara bé, i intentant aprendre de l’actitud de l’Alba, és justament en aquests moments quan és essencial prendre consciència de la responsabilitat que té el periodista i del paper clau que pot arribar a exercir. Perquè, i malgrat les contradiccions que això ens pugui provocar, l’exercici periodístic té transcendència en la societat, i aquesta  rellevància, si es focalitza bé, pot servir per ajudar a construir els fonaments del nou món.

En aquest reconeixement de la funcionalitat del periodista és imprescindible afegir-hi una voluntat de no perdre mai un mirada propera a la societat. I és precisament en aquest punt on m’agradaria incidir. Ens trobem en un moment històric en què és essencial que es faci un canvi de prioritats i de valors en la professió, abandonant les velles inèrcies que han acabat acaparant les dinàmiques professionals. La conjuntura és excepcional i mereix una revisió excepcional. En un moment en què la notícia és al carrer, deixa de tenir sentit que recorrem irreflexivament als privilegiats escenaris de presa de decisions, fent cua per anotar les paraules dels polítics aquells dies que ja sabem que estaran buides de contingut. Perquè l’endemà, com va passar dos dies després de l’anunci del pla d’ajust del govern espanyol, tornarem a mostrar, equivocadament, que el «periodisme de declaracions» és més important que les conseqüències que pugui patir la societat. I amb això no voldria que s’interpretés que resto importància al seguiment de la política institucional. Al contrari, cal donar-li la transcendència que es mereix però sense sacrificar el valor informacional que tenen els ciutadans ni tampoc la responsabilitat social que tenim com a professionals.

Certament, la conjuntura de crisi no afavoreix que es dugui a terme aquest canvi. És difícil perseguir l’excel·lència quan augmenta la precarietat i el corrent arrossega l’exercici professional cap la mediocritat esquivant la voluntat ferma del periodista. Ara bé, un fet és clar: el periodisme s’ha de salvar a si mateix.

Tothom ha passat per un primer origen. L’inevitable. El que ens ha dut a ser com som i on som. Però, i si com imaginava Manuel de Pedrolo tinguéssim l’oportunitat de viure’n un segon? Què voldríem escriure en el mecanoscrit del segon origen del periodisme?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.