En reivindicació del reportatge

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Al diari que em té en nòmina no és cap opció obrir la portada o fins i tot la secció de local amb un reportatge. Ni s’ho plantegen. Cal una notícia, o sigui, un títol que expliqui alguna cosa nova. Encara que, de fet, ja no sigui nova; encara que tots els altres diaris també en parlin i que les ràdios, els televisors i les pantalles dels ordinadors la repeteixin des del dia abans. No és res que només passi on treballo: molt pocs diaris es creuen els reportatges i els donen pes de veritat. La majoria els usen per tapar forats, per omplir les pàgines per a què no tenen notícies. De fet, si en troben cap, guarden el reportatge a la nevera. A vegades fins que que es fa tan vell que ja no val la pena descongelar-lo.

És evident que els diaris han d’explicar fets i relatar esdeveniments nous, però no tenen perquè fer-ho d’una sola manera. Un reportatge amb el títol prou ben fet pot explicar més, amb moltes veus i el punt de vista del periodista, que la notícia que ja és en boca de tothom des del dia abans. I ara, amb internet que s’avança als diaris impresos robant-los les breaking news, més que mai.

En l’argot de les redaccions de premsa impresa, com a mínim a les Illes Balears, fer literatura vol dir omplir una notícia amb palla, amb text que diu ben poc o gairebé res, només perquè allò que té suc de veritat no dóna prou tinta per tot l’espai que s’ha maquetat. Això ja és un indicador de la poca importància que es dóna, a vegades, a com s’expliquen les coses. No dic que quan es fa periodisme s’hagin d’incloure adjectius a dojo, artificis literaris ni ornaments sobrecarregats. A l’inrevés, cada frase compta, cada paraula ha de voler dir alguna cosa i tenir un perquè, però pot ser per relatar com es viu una situació, què passa més enllà dels titulars grocs de molta taca. Pot ser per explicar molt més que no amb una simple notícia.

Recordo que fa uns quants anys, quan treballava a Barcelona, vaig entrevistar un reputat estudiós de la comunicació que fa classe en alguna universitat d’aquest país. “Aquells del nou periodisme”, em va deixar anar amb menyspreu, “en realitat no eren periodistes, eren escriptors, fixa’t que molts varen acabar escrivint novel·les”*. “Quin crim més greu!”, pensava jo, amb mig somriure incrèdul. Els experiments del nou periodisme varen ser una etapa que ja ha passat però no ho ha fet en va, va quedar clar que una descripció de l’habitació d’un hotel pot ser periodisme, que mostrar com viu algú, més que no dir-ho directament, pot explicar molt millor qui i com és.

La premsa impresa ha de trobar el seu camí si vol sobreviure a internet. I fa temps que penso, com molts altres, que ho ha de fer aprofitant la seva característica principal: el temps. Els diaris arriben als quioscs amb un dia de retard. Això pot ser un desavantatge si tan sols es pretén publicar les notícies que té tothom i com les explica tothom. Però és una avantatge si es vol anar més enllà: hi ha més temps, temps per preparar notícies que vagin a fons, sí, però també per explicar les coses d’una altra manera. Per preparar reportatges, per exemple. Encara que sovint calgui més d’un dia per fer-los. Aprofitem-los, com la crònica d’autor –per a la qual valdria la mateixa defensa-, per convertir la premsa impresa en allò que internet de moment no pot o no vol ser. Per fer-la diferent i útil. Per fer-la llegida.

*Aquell professor, a qui respecto tot i que hi discrepo, també em defensava que hi havia com a mínim quinze anys de negoci assegurat per a les televisions digitals, que ara no tenen prou pastís publicitari per sobreviure en condicions i l’estat es planteja retallar mentre internet se’ls menja el terreny.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.