Vicaris del fracàs

Aquest setembre són ben pocs els que gosen fer aquella pregunta abans tan recurrent –“què, com han anat les vacances?”- perquè són ben pocs els que tenen sensació d’haver fet vacances. Entre els que han perdut la feina, els que s’han quedat amb mitja feina arran d’un ERO temporal, els que mantenen la feina però que fa mesos que no cobren i els que en tenen i cobren però estan convençuts que la cosa s’acaba, entre tots ells, ningú ja no pregunta per les vacances. I tots ells som tots nosaltres, allò que abans es coneixia com a quart poder, un concepte que ara sona caduc i ingènuament pretensiós ateses les circumstàncies que viu la professió.

Unes circumstàncies que tenen lloc enmig d’un context polític més convuls que mai i amb aires de canvi històric. És a dir, que just ara quan sembla que el país és a punt de fer un gran salt endavant –potser el definitiu-, és quan aquells que ho hem d’explicar, aquells que ho hem de narrar, radiar, televisar, analitzar i interpretar, estem més desorientats, espantats i afeblits que mai. Tota una paradoxa. I les paradoxes d’aquest tipus més que casuals, són causals. El que estem vivint té més de conseqüència que de coincidència.

Mirem, sinó, què ha passat al País Valencià i a les Illes amb els mitjans públics. Ras i curt: el PP se’ls ha carregat. I a Catalunya, tota la corporació de mitjans audiovisuals està pendent d’un informe per revisar el pla estratègic de la ràdio i la televisió públiques del país. Un informe que –com tots- conclourà allò que li convindrà al govern que l’ha encarregat. I seria d’estruços no tenir por sabent que el PP –a part de ser, fins ara, el soci gairebé exclusiu de CiU- ocupa la vicepresidència de la CCMA. Per allà on passen, el resultat comunicatiu és clar i evident. En aquest sentit, cal reconèixer que el PP és diàfan. Per tant, no calçar-se seria de rucs.

Passen coses i més que en passaran. Hi ha càlculs, hi ha estratègies, hi ha calendaris, però en la vida no tot es pot calcular, no tot es pot conduir fins al final. I el periodisme d’aquest país té i ha de tenir un paper molt important, tal com demostren els esforços del sistema per afeblir la professió. Siguem-ne conscients i armem-nos d’energia i il·lusió, que és just el que no vol el sistema. No hem de permetre que ens passi allò que cantava el visionari Adrià Puntí en un dels seus temes més lúcids i càustics, quan parlava dels “vicaris del fracàs” que “rucs, tísics i covards, tots junts t’ennueguen l’esma”. És evident que n’hi ha que ens volen convertir en vicaris del fracàs, en còmplices d’un país esmaperdut, però no ho hem de permetre.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.