Periodisme i opinió

Als periodistes ens agrada opinar. Sabem que en la informació estricta –en les notícies, en els reportatges, fins i tot en les cròniques-, no ho hem de fer, de posar-hi la nostra opinió, ja que va contra la deontologia professional: informació i opinió han de quedar perfectament diferenciades, no només en la premsa escrita o digital, també en els mitjans audiovisuals. Per això, frisem perquè ens deixin fer un bitllet d’opinió, una “columna”, un article més o menys llarg, però signat i amb foto, si pot ser, i així poder esplaiar-nos explicant què en pensem del que passa, si hi estem a favor o en contra i, sobretot, perquè hi estem a favor o en contra. Als periodistes que es dediquen a fer això com a activitat principal se’ls anomena “opinadors” o “creadors d’opinió” (un tema a part és el dels contertulians radiofònics o televisius, però d’aquests crec que ja se n’ha parlat força a Mèdia.cat).

Ara bé, no tots els periodistes tenim la mateixa traça en el gènere de l’opinió. Fer un bon article d’opinió és molt més difícil que fer una notícia ben elaborada o construir un reportatge completíssim, amb molts punts de vista i molts testimonis. I com més curt és el bitllet, més difícil encara. Només els genis del periodisme (el nostre “mestre” Ramon Barnils, sense anar més lluny, fa uns quants anys, o ara mateix Josep Maria Espinàs, Quim Monzó o Empar Moliner), són capaços d’escriure diàriament columnes d’opinió enginyoses, ben construïdes i amb un missatge clar i original. Captar l’atenció del lector amb una arrencada sorprenent i anecdòtica, passar del cas concret al general, posar-hi una petita cullerada d’ironia i/o escepticisme, i tornar a l’anècdota inicial per concloure amb alguna reflexió que deixi el lector pensant-hi una bona estona, són alguns dels trucs que fan servir articulistes com els citats per tenir milers de lectors enganxats als seus escrits en premsa.

La resta dels periodistes fem el que podem quan hem de redactar opinió. Alguns dels col·legues del Grup Barnils que compateixen aquesta columna de l’Observatori Mèdia.cat em consta que és el primer cop que en fan, d’opinió, i trobo que se’n surten força bé. Per part meva, després de gairebé tres dècades d’exercir el periodisme en diversos mitjans i àmbits, és des de fa pocs mesos que m’enfronto quinzenalment a un article d’opinió en un diari digital, de temàtica lliure, i cada mes i mig o dos, amb aquest bitllet de reflexió sobre el periodisme. Us confesso que ho passo malament quan m’encaro amb el document en blanc de l’ordinador i em costa molt decidir sobre què escriure. És aquell moment de pànic que arribes a pensar que no tens res a dir sobre res. Però un cop m’inspiro, trobo el tema i vaig teclejant les frases, he de dir que gaudeixo força amb l’esforç mental d’ordenar, explicar de forma senzilla i treure conclusions de les idees confuses i barrejades que em volten pel cap.

Opinar és de les feines més arriscades i alhora més reconfortants del nostre ofici. Apliquem, doncs, a l’opinió, el mateix rigor, esperit crític i compromís ètic que voldríem per a la resta de la pràctica periodística.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019