Els rumors no valen, necessitem el periodisme

Em confesso partidari d’allò que es coneix com a periodisme ciutadà, soc fan absolut de les xarxes socials com a concepte –sobretot Twitter- ja que per primera vegada donen a cada emissor i cada receptor la importància que mereixen mesurada per l’interès exacte del que diuen i a més crec que ja tocava que els mitjans de comunicació perdessin el monopoli del discurs. Si és bo per la salut democràtica que hi hagi pluralitat de mitjans, doncs molt millor si aquesta encara és més gran.

Però tota aquesta prèvia no és obstacle per alertar sobre els perills de manipulació i rumors que pateixen internet i les xarxes socials –que segurament no són més grans que els els dels mitjans convencionals, però que no per això s’han de deixar de denunciar- encara que a priori sembli que ens puguin afavorir. Per que no és amb mentides i demagògies que aconseguirem fer avançar la causa de les llibertats i la justícia. Explicant les coses rigorosament i tal com són n’hi ha més que suficient i mentir, al final, serà un obstacle.

I per a reforçar el meu argument posaré tres exemples que en el seu moment van córrer (i algunes encara ho fan) per les xarxes socials:

El primer és la fotografia d’un nen pegat per la policia que va circular durant la “primavera valenciana” i que en realitat corresponia a un desnonament a un poble de Madrid uns mesos abans. L’errada –o manipulació intencionada- va ser denunciada per piuladors simpatitzants de les protestes però això va impedir a La Razón dedicar un llarg article a la “batalla per les falses fotos” obviant les milers d’imatges de violència policial que sí eren certes.

El segon és al voltant d‘algunes de les infografies que es van fer per comparar el cost del rescat a Bankia amb els pressupostos en educació i sanitat. 23.500 milions d’euros per a salvar aquest banc era una xifra immensa i no crec que calgués exagerar-la dient que suposava el 280% del pressupost conjunt en educació i sanitat. Aquests números es corresponien als pressupostos dels ministeris de sanitat i educació i no a la despesa pública en aquestes àrees, transferides totalment a les autonomies, i que superen –i de molt, i només faltaria- el cost del rescat bancari. Si de cas hagués estat bé preguntar en que gasten 5.415,8 milions d’euros dos ministeris sense competències.

Però el cas més flagrant i que regularment m’arriba al correu procedent de remitents de bona fe, és l’informe que suposadament demostra que l’Estat espanyol té 445.568 polítics, “més que Itàlia i França juntes”. Deixant de banda que l’origen de la informació es troba en un digital d’extrema dreta, aquest estudi no aguanta ni tan sols una primera lectura. Suma alegrement diputats provincials i alcaldes amb regidors, quan per llei els primers i segons han de ser també dels tercers, el càrrecs de confiança són 40.000 –número sospitosament rodó,- inclou alliberats sindicals o empleats de les patronals, pagats majoritàriament per fons privats, i “oblida” que la gran majoria de regidors no cobra per la seva feina. A més, tal i com han explicat alguns blocaires i periodistes, ni tan sols encerta el número exacte de càrrecs locals o inclou en l’apartat de “càrrecs d’empreses públiques” a pràcticament tots els treballadors del sector.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019