Mare i periodista? Ja em direu com…

Últims dies d’agost. El teu cap ja es comença a fer a la idea que, amb l’inici del curs escolar, tindràs quatre hores diàries per tornar a treballar. Les quatre hores que vas tenir els dies feiners de juny i mig juliol, els primers que el nen anava a l’escola bressol, saps que no van donar per gaire. Just vas tenir temps d’escriure alguns reportatges, però tots junts no arribaven ni de lluny a sumar la quantitat que cobraves en un mes en els temps bons pel sector d’abans de la crisi, quan els mitjans en català eren cada vegada més i de més qualitat, així que donaven feina a un gruix de periodistes en augment, inclosos els que, com tu, treballeu com a free-lance.

Amb la ment posada en els articles que tens pendents d’entregar i cavil·lant quines noves portes trucar per trobar més feina, vas al caixer automàtic a treure diners. I la teva sorpresa és quan t’hi falten 254 euros. El concepte que els ha fet desaparèixer és clar: “Autónomos”. Però a tu et van concedir el mes de maig l’exempció de pagar els autònoms durant un any perquè acabaves de ser mare, i és la bonificació que fins ara hi havia per ajudar les dones a tornar a la feina després d’haver tingut una criatura, conscients que les que sou autònomes ho teniu complicat per poder treballar al mateix ritme que ho fèieu abans (i l’opció de deixar de cotitzar significa tenir-ho més difícil en el futur per arribar a accedir a la jubilació).

Vas a la tresoreria de la Seguretat Social per explicar-los l’error. La dona que t’atén arrufa el front: “No sé què deu haver passat, però em temo que un d’aquests divendres de consell de ministres es devien carregar l’ajut”. El seu company de la taula del costat ho confirma: el mateix dia que van anunciar que augmentaven l’IVA, el mes de juliol. A finals d’agost, quan han començat a cobrar les quotes d’autònoms sense haver avisat que ho farien, és quan s’ha sabut.

I ara què hauràs de fer aquest setembre? Només tens previst entregar un article, pel qual cobraràs just 200 euros. És a dir: menys que el que has de pagar d’autònoms. El que hauries de fer és donar-te de baixa. Però si no pagues, no cotitzes per la pensió el dia que t’hagis de jubilar (si és que aleshores encara queda alguna cosa del trist estat del benestar que tenim).
La teva sort és que el teu company té feina i cada mes ingresseu el seu salari. La veritat és que avui en dia sou afortunats: té un contracte encara per un any més. D’aquí a dotze mesos no sabeu què li passarà, però això ja és ser afortunat avui en dia.

Les autònomes no sou pas les úniques mares que patiu les retallades. Quan fa uns mesos anaves al curs de postpart al Centre d’Atenció Primària, a una de les noies que hi venia la van incloure a un ERO i la van fer fora de la feina mentre estava de baixa per maternitat. “Però és legal que et facin fora amb les teves condicions?”, li vau preguntar amb cara d’estupefacció. Amb la reforma laboral que han aprovat aquest any, sí.

Mentre feies el curs de postpart també es van carregar la possibilitat de compactar el permís de lactància que permetia allargar unes setmanes més la baixa maternal a les que tenien contracte. Algunes de les mares que assistien al curs comptaven utilitzar aquesta fórmula que fins ara permetia la llei. Però el vendaval ultraliberal que estem patint també ho ha eliminat.

L’únic que avui us queda, doncs, és l’ajut de 100 euros mensuals d’Hisenda durant un any, que també es poden cobrar de cop en el següent exercici. “Jo ho aniré cobrant cada mes, no fos que d’aquí a un any ja ho hagin tret també”, et va dir la noia del curs que et va explicar que encara existia aquest ajut.

Tens la sort que al poble on viviu hi ha escola bressol pública, i que l’ajuntament ha decidit per aquest curs assumir la part que la Generalitat ja no paga. Quan el mes d’octubre el nen ja hi vagi tot el dia podràs treballar vuit hores seguides fent feines com a periodista free-lance. El dubte és quin volum de feina tindràs, i quan et pagaran la que entreguis, perquè no saps què succeeix en altres sectors, però sí que coneixes bé els actuals retards en els pagaments en el sector periodístic. I és que amb la crisi ja no queda gairebé cap ajut a la premsa en català (i això que fa quatre dies els qui ens governen van sortir embolicats amb la senyera pels carrers de Barcelona), així que les publicacions que queden fan mans i mànigues per pagar als seus treballadors i col·laboradors.

El problema afegit és que quan decideixes anar a una ETT i els dius que estàs disposada a treballar del que sigui, i que si cal això del periodisme ho deixes per temps millors, o pels vespres, o pels caps de setmana, et diuen que ho tens magre perquè no tens experiència ni en l’hostaleria, ni en la restauració, ni en el sector de la neteja.

En fi! Que què has d’explicar que tothom no sàpiga, oi? I tu encara tens la sort que fa anys que vas començar a fer de periodista i tens experiència i contactes. Les noves generacions no podran ni lamentar-se del que han perdut, perquè mai hauran pogut treballar com a periodistes de manera estable i amb condicions dignes. I si s’atreveixen a tenir una criatura, qui sap si encara queden escoles bressol públiques, cursos de prepart i postpart als CAP, o els 100 euros d’hisenda que fins no fa massa temps semblaven poca cosa.

I amb un context així (com deia fa pocs dies en David Bassa, “més desorientats, espantats i afeblits que mai”), quin periodisme s’espera que puguem fer?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.