Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

En aquest informe analitzem el tractament que els quatre diaris impresos a Barcelona van fer de la manifestació independentista de l’11 de setembre de 2012 durant els tres dies posteriors a la marxa. En l’estudi es té en compte tant la quantitat com qualitat de la informació publicada, la seva pluralitat, enfocament i les conclusions que en treuen.

Autor: Miquel Andreu

Introducció

La manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) l’11 de setembre de 2012 a Barcelona passarà a la història com la més gran mobilització que ha viscut el país fins al moment. Així com en anteriors manifestacions massives hi havia hagut l’habitual ball de xifres, la contundència d’aquesta vegada fins i tot ha deixat els números en un segon pla i ha convertit la Diada Nacional d’enguany un esdeveniment de transcendència social i política de primer ordre.

Durant els dies i setmanes previs a la marxa, els mitjans de comunicació no van estalviar espai a l’hora de parlar-ne. Tant és així que es fa difícil saber en quina mesura l’èxit de la convocatòria deu una part, també, al volum d’informacions prèvies o si els mitjans simplement van saber copsar a temps els elements que apuntaven a una Diada massiva i se’n van fer ressò.

Va ser durant aquests dies previs, centrats especialment en el paper i el grau d’implicació dels membres del Govern amb la manifestació, així com del principal partit de l’oposició, que va sorgir un cert debat entre alguns representants de partits polítics sobre si la connotació de la convocatòria era més o menys independentista, si el que aglutinaria la gent era la reivindicació del pacte fiscal entre Catalunya i l’Estat, si es tractaria d’una expressió del malestar produït per la crisi econòmica, etc. Des de la mateixa presidència de l’ANC es va sortir al pas per a recordar el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” i el sentit de la marxa.

Sigui com sigui, en aquest informe hem posat el focus en el tractament posterior a l’11 de setembre, concretament durant els tres dies successius al de la manifestació, i ens hem fixat només amb la premsa editada en paper a Barcelona. Hem volgut comprovar, un cop feta la manifestació el dia 11, quina era la interpretació que en feien els principals diaris del país. S’hi va dedicar una atenció especial i àmplia o es va tractar amb espais limitats i parcials com havia succeït en mobilitzacions recents de reivindicació nacional? Es va llegir la marxa com un clam pel pacte fiscal? Es va parlar obertament de reivindicació independentista? Es va destacar el protagonisme de la societat civil o es va anteposar el paper dels representants polítics?

Objecte d’anàlisi
Si bé un tractament mediàtic global i exhaustiu de la manifestació de l’11 de setembre requeriria un seguiment de desenes de mitjans i de suports diversos, per a aquest informe ens hem centrat en els quatre principals diaris editats a Catalunya, que són La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui i el diari Ara.
La rellevància de la manifestació, a més, ha anat generant impactes informatius durant diversos dies, i amb tota probabilitat en generarà molts més, però l’espai temporal que hem escollit es limita als tres dies posteriors a la marxa: dimecres 12, dijous 13 i divendres 14 de setembre. Són els dies de la informació més recent, la de l’endemà mateix de la jornada, així com de la que fa referència als dos discursos posteriors del president de la Generalitat, Artur Mas, un a la seu del Govern català i l’altre a la capital de l’Estat espanyol, en el marc d’una esmorzar-conferència, amb la rellevància que tenen en una ocasió com aquesta.

 

Anàlisi

1.Volum i rellevància

En els tres dies analitzats, tots els diaris han ubicat la informació relativa a la manifestació de la Diada com la més destacada. En tots els dies i en tots els rotatius, la notícia ha estat a portada, amb una intensitat decreixent amb el pas dels dies, però sempre a portada i sempre com a titular principal.

El dimecres 12, la manifestació monopolitza totes quatre portades. No hi ha cap altra notícia. I tres dels quatre diaris (El Periódico, El Punt Avui i l’Ara) editen fins i tot una doble portada, és a dir, portada i contraportada amb una sola imatge, la del gruix dels manifestants, desplegable. Els titulars són grans i contundents: “Catalunya diu prou” (La Vanguardia), “La Diada de la independència” (El Periódico), “Via lliure” (El Punt Avui) i “Independència – primer acte” (Ara).

En quant a nombre de pàgines, aquest és, naturalment, el dia amb més espai dedicat a l’assumpte, amb dues clares tendències: El Punt Avui i l’Ara es bolquen a l’esdeveniment, amb 30 pàgines i 25 (incloent un dossier), respectivament, i La Vanguardia i El Periódico, tot i destinar-hi també una quantitat d’espai inaudita, es queden amb 11 i 10, respectivament. I és que El Punt Avui ve ja d’una intensa campanya, sota el lema “Catalunya vol viure en llibertat” i l’Ara va encetar també, aquests dies, un seguit de dossiers sobre el model de país. És destacable, també, el nombre de redactors destinats per cada mitjà a cobrir la notícia (al voltant de la quinzena a El Punt Avui i Ara i la meitat en el cas de La Vanguardia o El Periódico), factor que si bé no té per què repercutir directament en el volum o la qualitat del tractament, sí que dóna una idea de les tendències de treball de cada capçalera.

Els dies 13 i 14, tot i continuar sent el principal tema, les portades incorporen ja altres continguts, tret de El Punt Avui, que el divendres 14, després de l’acte del president Mas a Madrid, torna a destinar tots els continguts de portada a qüestions relacionades amb la Diada. En aquests dos dies, el nombre de pàgines també disminueix considerablement, pràcticament a la meitat.

També és unànime la centralitat del tema a les editorials dels quatre diaris el dia 12. A La Vanguardia, fins i tot, on sovint s’hi tracten dos assumptes, aquesta vegada la manifestació ha ocupat tot l’espai. Aquest mateix diari, però, l’endemà i el següent ja deixa de parlar-ne. El Periódico encara l’hi dedica el dia 13 -però no ja el 14-, mentre que El Punt Avui i l’Ara destinen les editorials dels tres dies consecutius a la Diada i les seves repercussions.

En definitiva, el volum i rellevància atorgats per aquests mitjans escrits a la manifestació de l’11 de setembre és, en tots els casos, extens i important, tal vegada el més extens i el més important de tots els esdeveniments dels darrers anys.

2.Sentit de la manifestació

Un dels debats dels dies previs a la manifestació, viu sobretot entre la classe política, va ser si la marxa era independentista o no. Hi va haver declaracions, contradeclaracions, afirmacions i desmentiments sobre l’assumpte. Tot i que la presidenta de l’ANC, convocant de la marxa, Carme Forcadell, va insistir en el caràcter independentista de la jornada, faltava per veure quina lectura en farien els mitjans l’endemà. I, en aquest sentit, la unanimitat ha estat també evident: clam independentista sense matisos. Ja a les portades, tots quatre diaris utilitzen la paraula “independència”, ja sigui al titular principal (El Periódico i Ara), ja sigui als subtítols (La Vanguardia i El Punt Avui). Totes les cròniques i totes les editorials de l’endemà ho expliquen de manera diàfana: la del 2012 ha estat una manifestació inequívocament independentista. Trobem frases, per exemple, com “gran demostració de força, sense mitges tintes ni lectures alternatives a la independència de Catalunya” (El Periódico), “no hi ha camuflatge possible” (La Vanguardia), “El poble català surt al carrer amb una nítida reivindicació per l’estat propi” (El Punt Avui) o “Els únics crits que se sentien eren els d’independència” (Ara).

Tant és així, que per tal de reforçar aquest missatge, tots els rotatius es fan ressò, amb insistència, de l’aclaparadora presència de banderes catalanes estelades -símbol històric de la lluita per l’alliberament nacional-, molt per sobre de la bandera quadribarrada, cosa que és considerada com un nou escenari i canvi d’etapa. En aquest sentit, una altra de les coincidències entre capçaleres és el convenciment general del punt d’inflexió que suposa aquesta manifestació en la història política del país. “Un abans i un després”, “canvi de paradigma en la relació amb Espanya”, “marxa revolucionària”, “nou símbol d’una nova era”, “obre una nova època i tanca de manera abrupta el període a la transició […] iniciat el 1977”, “sacseig”, “tomb”, “gir”, són algunes de les expressions emprades quasi indistintament en uns diaris o altres.

Davant de tot això, no deixa de ser una curiositat que, a diferència d’ocasions anteriors, el ball de xifres a l’hora de comptabilitzar l’assistència a la marxa hagi passat a un segon pla. Naturalment, es fan referències a les dades oferides per la Guàrdia Urbana de Barcelona, per la Delegació del Govern espanyol i per alguns representants de l’organització (tot i que oficialment es va evitar donar xifres), però no se’n fa cavall de batalla o argument central per a legitimar més o menys la reivindicació. La magnitud és abassegadora i els quatre rotatius, amb encert o no, donen per bo el milió i mig de la Guàrdia Urbana.

3.Societat civil i partits polítics

No és estrany que convocatòries tan exitoses com la d’aquest 11 de setembre siguin camp abonat per a l’apropiació partidista i acabi tenint més protagonisme el representant polític que més atenció aconsegueix acaparar en lloc del gruix de gent que les ha fet possibles. En aquest cas, la convocatòria es gestava, des de feia mesos, des de la societat civil i amb una voluntat explícita de blindar el procés d’intereferències interessades. L’endemà de la manifestació, el risc estava en com ho explicarien els mitjans.

També en aquest terreny, els quatre diaris analitzats han entès, i transmès, el protagonisme de la gent del carrer. El rol de les entitats convocants ha estat presentat amb claredat, s’ha atorgat rol d’agent protagonista i interlocutor polític a l’ANC i no s’ha estalviat paper a l’hora de publicar cròniques d’ambient (mobilitat i transport públic, tipus i lemes de pancartes, diversitat d’edats, procedències i perfils, expedicions d’autobusos i trens, anècdotes, etc).

Sí que hi ha hagut, naturalment, espais dedicats a l’actuació de cada partit polític, amb protagonisme destacat de CiU, principalment (nou dels onze consellers van ser a la manifestació), i PSC, mentre que ERC i ICV han quedat, en general, relegats a peces molt més breus. SI -tret de l’acció de treure la bandera espanyola del Parlament, que ha merescut algun breu- i Ciutadans encara han tingut menys espai. Qui sí que ha tingut un pes rellevant en l’anàlisi polític és el PP, però a nivell estatal, de govern espanyol, com a destinatari principal tant del missatge de la manifestació com del missatge del discurs d’Artur Mas (tret del diari Ara, que interpreta que el discurs de Mas s’adreça més a la comunitat internacional). De fet, les pàgines referents a les reaccions de Madrid, tant de PP com de PSOE, arriben força aviat en l’ordre del relat, a excepció de El PuntAvui, que el dia 12 no en parla fins al cap de 26 pàgines.

Amb tot, es repeteix també als quatre rotatius la idea que la marea independentista ha desbordat totes les previsions, tant en nombre d’assistents com en grau de reivindicació. És per això que s’argumenta “l’abans i el després” de què parlàvem a l’apartat anterior. El clam tan clar i massiu per la independència és el que, segons la premsa, obliga a partir d’ara a ressituar i repensar el discurs dels partits polítics. La idea del poble que empeny i va per davant dels programes i estratègies polítiques s’ha fet notar també al llarg de les pàgines dels quatre diaris (l’Ara, per exemple, ho explica com que el poble ha donat un full de ruta al Govern). En aquest sentit, l’anàlisi del discurs d’Artur Mas l’endemà de la Diada i el que protagonitza el dijous 13 a Madrid es basa en l’apuntalament que suposa el clam popular del dimarts. És majoritària la lectura que el Govern català s’ha vist empès, sense tenir-ho previst ni portar-ho al programa, a aixecar considerablement el llistó de la reivindicació nacional, i és en la gestió d’aquesta empenta, així com en la compatibilitat o no del pacte fiscal -que sí que portava CiU al seu programa- amb la independència, on apareixen matisos interpretatius entre els diferents mitjans.

4.I ara què?

Aquests matisos interpretatius, més que aparèixer el dia 12 -que, com hem vist, va generar múltiples coincidències entre rotatius-, comencen a cobrar rellevància els dies 13 i 14. Aquests són els dies on el paper de la societat civil va reculant posicions i torna a aparèixer amb força l’anàlisi més polític. Són els dies de valoració de la compareixença del president Mas al Palau de la Generalitat i de la seva conferència feta a Madrid. En aquest sentit, un primer element que es destaca (l’Ara hi posa molt èmfasi a l’editorial del dia 14) és la novetat de mantenir el mateix posicionament a Catalunya que a la capital de l’Estat, fet poc habitual entre els mandataris catalans. D’aquesta visita se n’assenyalen també les absències de responsables del govern espanyol i del PSOE, a qui s’acusa, en general, de continuar instal·lats en l’immobilisme. Hi ha cròniques de quin tipus de gent va anar a escoltar Mas i de com es va rebre el seu discurs entre la concurrència, entre la qual La Vanguardia destaca la presència del cap de la Casa Reial, fins i tot en portada, mentre que la resta tan sols l’anomenen dins dels textos.

En la línia de l’“un abans i un després” d’aquesta Diada, els quatre mitjans recullen l’imperatiu que té ara, el Govern, de dur a terme accions en sintonia amb el sentit de la manifestació. Convocatòria d’eleccions, incorporació -o no- de l’estat propi als programes electorals i eleccions plebiscitàries és la fórmula que ressona a més cròniques polítiques i articles d’opinió.  El discurs presidencial de dimecres, en què Mas posava sobre la taula la creació d’estructures d’estat, no anunciava mesures concretes i parlava de gradualitat, reformes successives, estacions prèvies (com el pacte fiscal). Els quatre diaris constaten com el pacte fiscal ara passa de ser l’objectiu primordial del programa de CiU a simple “estació” cap a l’estat propi, tot i que assenyalen la pressió popular que a partir d’ara hi haurà al darrere del president a l’hora de no diluir expectatives ni dilatar molt els processos. És “l’espasa i la paret” que apareix a moltes cròniques d’aquests dies. El Periódico, però, més que recordar aquesta pressió independentista, posa l’accent en alertar de les dificultats tècniques i legals per a un procés de secessió i empra expressions com “riscos enormes i imprevisibles”, “dimensió desconeguda” o “aventura”. Aquest diari parla també de la necessitat d’ampliar encara més les majories, insta Rajoy i Mas a buscar “una sortida en la direcció correcta” per no caure al “desafiament que plantejarà l’ebullició de l’independentisme, que serà més dolorós i de final molt més incert” i recorda, a l’editoral de dijous, que hi ha catalans que volen seguir a Espanya i espanyols amb mentalitats diferents que les dels barons i ministres del PP.

5.Veus contràries a la independència

Malgrat la magnitud de la marxa de la Diada i la unanimitat en el canvi d’escenari que comporta, els posicionaments contraris a aquesta reivindicació nacional per la independència també existeixen i els mitjans, amb major o menor mesura, també se’n fan ressò. Generalment, però, aquests plantejaments han aparegut en boca de representants de partits polítics (PP, sectors del PSC, Ciutadans, govern espanyol, PSOE, presidents d’altres comunitats autònomes, etc). Un dels espais habituals per donar cabuda a diversitat de posicionaments nacionals són els articles d’opinió i, aquesta vegada, El Periódico és on han aparegut més opinadors reticents a la tendència expressada per la manifestació o, almenys, amb més recels sobre un possible procés independentista. Així, per exemple, Joan Tàpia considerava el mateix dia 12, i en base a una enquesta del diari, que “Catalunya està dividida” en termes nacionals i que “sempre és millor una mala solució que un bon plet”, ja que un bon plet “no és bon negoci, ni per a Catalunya ni per a Espanya”. Joaquim Coll, al seu torn, escrivia el divendres que la independència “ha seduït classes mitjanes i mitjanes altes, ingènuament convençuts que el viatge secessionista serà gratis” i que des dels “potents altaveus mediàtics del sobiranisme” s’ha intentat “el desballestament del socialisme català”. Per Coll, “el dur combat que s’acosta no pot ser cap més que entre federalisme i sobiranisme” i fa seves les paraules de Pere Navarro, segons el qual “Espanya serà federal o no serà”.

Finalment, a l’hora d’atendre veus contràries a la independència, i a banda d’articulistes -escriptors, catedràtics, economistes, advocats-, és novedosa la fórmula emprada per l’Ara, que dedica una crònica a recollir testimonis anònims, ciutadans sense tribuna, que dimarts van restar al marge de la gran mobilització.

Conclusions

Un acte reivindicatiu de les dimensions del d’aquesta Diada es produeix molt de tant en tant, i quan ho fa són tants els racons on arriba i les històries i reaccions que activa, que el relat que en pot fer cadascú, en base a les pròpies vivències, pot ser molt diferent. No seria estrany, doncs, que els mitjans de comunicació, tenint com tenen cadascun la seva visió del país i del món, acabessin publicant lectures dispars els uns dels altres. La mobilització d’aquest 11 de setembre, però, ha aconseguit que molts mitjans, per exemple els quatre principals diaris editats a Catalunya, es posessin d’acord en un seguit d’elements interpretatius bàsics. I aquesta és la principal conclusió d’aquest informe, que cada diari, amb els seus matisos, estil, orientació o volum de pàgines, ha extret una lectura força similar amb la dels altres, especialment pel que fa als següents punts:

· Atorgar a la manifestació la categoria d’esdeveniment social i polític de rellevància de primer ordre. Cap dels quatre diaris analitzats ha minimitzat la mobilització o li ha intentat treure càrrega reivindicativa. Tots hi han destinat una quantitat important d’espai i preponderància informativa, especialment el dia 12, però també en els següents. Això trenca la tendència segons la qual en anteriors mobilitzacions de reivindicació nacional, algunes de les quals han desembocat en la Diada d’enguany, hi havia una visió entusiasta i compromesa (El Punt Avui i l’Ara des de la seva creació) i una visió reticent i distanciada (La Vanguardia i El Periódico). [v. informes de Media.cat sobre les consultes i sobre el sobiranisme, abril de 2010 i octubre de 2011, respectivament].

· Caràcter independentista de la manifestació. Tot i el debat previ entre alguns representants polítics, els quatre diaris catalans han fet també una mateixa lectura en aquest sentit: la manifestació va ser inequívocament independentista i han ressaltat el pes preponderant de l’estelada com a símbol.

· Paper protagonista de la societat civil. En cap cas s’ha menystingut el paper actiu i principal de la societat civil i el teixit associatiu a l’hora d’organitzar i fer possible la manifestació. La gent anònima ha estat protagonista a les cròniques i ha ocupat les primeres pàgines del relat. El to festiu i familiar, la il·lusió i la inclusivitat del missatge han estat també les línies mestres de la interpretació mediàtica.

· Canvi d’escenari polític. Hi ha unanimitat en el desbordament dels partits davant de l’empenta popular i en la necessitat de reorientar posicions i adaptar-se al nou escenari que, segons tots els rotatius, s’ha obert després de l’11 de setembre.