Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La carta del Rei espanyol, Joan Carles de Borbó, va ser rebutjada de forma quasi unànime –amb variacions d’intensitat i motius- pel sistema polític i mediàtic de Catalunya. Fins i tot persones habitualment properes a la monarquia, com Josep Antoni Duran i Lleida, n’han criticat el contingut, mentre que institucions contràries a la independència, com el PSC, han rebatut que es posi tota la càrrega de culpa en un mateix costat. També pel que fa als diaris s’ha observat un to més agosarat en la crítica a les paraules del monarca.

L’Ara s’atreveix amb un directe “Tranquil, Joan Carles, tranquil” a la seva portada, que ve reforçada d’una dura editorial on fins i tot s’assegura que la carta d’ahir “ha esbandit del tot el debat sobre si un nou estat català podria mantenir-se sota el paraigua de la monarquia”. Però fins i tot premsa més constitucionalista, com El Periódico, titula en portada un misteriós “El Rei no calla” –interpretable en format elogiós o irònic- que acompanya amb un reportatge sobre “els alts i baixos de les relacions de la família reial amb Catalunya”, on, encara que es destaca els estretes llaços de Joan Carles amb importants catalans, tampoc s’oblida les crítiques i malestar que han generat alguns de les seves intervencions. Però la posició més clarificadora de la profunditat que ha generat la carta reial és la posició de La Vanguardia –considerat el diari més monàrquic dels Països Catalans en un rànquing elaborat per Mèdia.cat- que opta per un to absolutament neutre, amb una portada descriptiva –“El Rei crida a no dividir ni ‘perseguir quimeres’”- i un tractament interior limitat a recollir els principals paràgrafs de la missiva i les reaccions polítiques, sense cap posicionament editorial.

Paradoxalment, aquest elevat nivell de crítica a la figura reial –un dels tabús polítics i mediàtics heretats de la Transició, època a la que evoca també Joan Carles en el seu missatge- ha coincidit amb una nova glosa generalitzada als mitjans arran de la mort del l’ex-dirigent comunista Santiago Carrillo.

Com és habitual en els obituaris la majoria de diaris han optat per fer un perfil acrític i elogiós amb el finat –amb excepcions en alguns diaris de dretes de Madrid- que en aquest cas s’ha traduït en una repetició de molts dels tòpics de la Transició definida com “un encert” pel director de La Vanguardia, José Antich, per posar sols un exemple.

A diferència d’altres personatges similars, –com per exemple Fraga el passat gener,- aquest cop no hi ha hagut tan d’interès en repassar la figura de Carrillo i fins a cinc diaris dels Països Catalans –inclosos La Vanguardia, El Periódico, Diari de Balears, Diario de Mallorca i Levante– opten per publicar el perfil elaborat per l’agència EFE i dels altres, Las Provincias i El Punt Avui, opten per articles força curts. A banda de les peces d’opinió de persones públiques que el van conèixer –sempre elogioses i sovint centrades en anècdotes, com per exemple aquesta de Rodolfo Martín Villa a El País- i de recollir les reaccions de partits polítics i institucions i algunes de les últimes intervencions públiques de Carrillo, pràcticament cap mitjà s’ha atrevit a publicar un perfil crític més enllà dels tòpics sobre “la reconciliació” i alguna referència a les matances de Paracuellos el 1936. Sols el diari Ara va una mica més enllà i esmenta que “moltes persones el van considerar (…) un traïdor a la República per acceptar símbols com l’actual bandera espanyola o la monarquia”.