L’hora de les mitges veritats

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Arribo a Madrid amb ganes de saber i aprendre, com sempre, i sobretot, dels mitjans de comunicació i de la interpretació que en fa la gent de l’actualitat. M’agrada Madrid. Molt. Hi viuria. Hi treballaria. Hi vinc sovint i hi vaig passar moltes hores aquell 11-M. Barcelona i Madrid s’assemblen més del que sembla; les ciutats, com deia Atxaga, tenen un mateix llenguatge i unes mateixes coordenades que ens fan més iguals.

Però avui se que trobaré una ciutat sacsejada informativament. No paren els madrilenys: quan encara cueja Eurovegas, en 48 hores plega Aguirre, mor Carrillo i avui ve Mas i fins i tot el president del BBVA.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Els mitjans de comunicació de Madrid estan ben fets, malgrat la lluita acarnissada per la recerca de la informació, que provoca fins i tot que periodistes d’un i altre mitjà no dinin ni sopin plegats per pura oposició al quiosc. Avui encara no se quina prèvia faran aquests mitjans de la reunió dels presidents i del clima de secessió que arriba des de Catalunya. Sempre he pensat que a Madrid pensen molt menys en Catalunya que nosaltres de les seves reaccions.

Però avui és excepció. I l’ultima vegada que una delegació catalana va venir “a demanar alguna cosa”, una de les grosses, quan el Congrés va aprovar l’Estatut el 30 de mars de 2006, El Mundo, que té un director amb un criteri molt clar, va dissenyar un fris a les seves 64 pàgines del dia amb una selecció d’articles de “El Estatuto de Zapatero” i un editorial titulat “La Peor ley de la historia de la democracia”.

Avui, quan els madrilenys obrin els diaris tot esmorzant, per exemple, al Circulo de Bellas Artes, des d’on es veu la delegació de la Generalitat i la llibreria Blanquerna, hi trobaran en aquest mateix diari El Mundo les estripades de Victoria Prego -una gran periodista d’aquell retrat de la Transició- i una entrevista a l’economista de capçalera de Ciutadans, Ángel de la Fuente. Però el to inicial de l’editorial es cautelós (després s’embala amb l’article 155 de la Constitució) i fins i tot a les pàgines de Cultura hi ha un Julio Iglesias que es declara federalista. El País, més suau però igual de ferm, també fa vots pel federalisme. A Madrid, a cada minut i a cada passa hi neixen aquests dies federalistes…

A la botiga de discos del meu amic Antonio Bangladesh aviat s’obre el debat entre l’amo, persona d’esquerres i merengue; un col·leccionista d’Smiths anomenat Nacho, que es defineix com de “dreta radical” i un servidor. Una hora i mitja sense parlar de discos. “No hi ha res a fer?”, pregunten. “S’ha fet tard”, dic, intentant interpretar el que vaig veure l’11-S després d’anys de manifestacions minúscules però necessàries i després dels crits d’independència de la nit anterior al Camp Nou que no havia sentit en 28 anys de soci. “Hem de remar junts”, diu l’home d’esquerres… com subscrivint la tesi del govern espanyol… “Nomes ho feu pels diners; on jugaria el Barça”, s’hi posa més fort el col·leccionista de dretes… Intercanviem dades, i constatem que estem en un temps de sensatesa estranya, també comprovable en els mitjans de comunicació. Perquè tothom juga a les mitges veritats: uns amb “el 30% de deute que us arruïnaria com a nou Estat” i els altres amb “el 20% del PIB i l’espoli fiscal”. Les mitges veritats de tots que em fan pensar en allò de la responsabilitat social dels mitjans. La desinformació. Els dobles discursos…

I ara l’acceleració de la història. I el pas de l’autonomisme al nacionalisme que Espanya no ha paït quan Catalunya ja està fent el pas del nacionalisme a l’independentisme… I la roda de premsa d’Artur Mas a la Blanquerna que ja ha començat i on s’hi barregen aquelles ganes de titular fàcil d’alguns companys de professió (ruptura, ruptura, ruptura…) i les ganes d’entendre de la majoria, i les ganes d’explicar-se sense embuts, per primer cop, de molts altres.

I que bé que s’està a Madrid, carai.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.