Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Des de que el 12 de setembre comencessin les protestes a diferents països contra l’emissió de la  pel·lícula “La innocència dels musulmans”, els titulars de premsa del món occidental s’han omplert d’expressions sonores com la “Ràbia musulmana”, “Huracà anti-americà” o “l’hivern islàmic”, en contraposició càustica de la “primavera àrab”. Tendència que ha arribat també al nostre país, encara que temperada pel fet que el focus mediàtic estava centrat en el debat sobiranista.

Tot i així, la tendència predominant als mitjans és la de donar preeminència a les protestes violentes front a les pacífiques, generalment molt més massives –un biaix que ja ha estat criticat en altres ocasions de temàtica molt diferent,- que en aquest cas s’ha vist accentuat per una generalització que ha deixat fora els matisos. Segons el relat que es pot deduir de la cobertura general –sense entrar al detall i a les importants excepcions que hi ha hagut- la majoria dels musulmans estaven ofesos pel contingut de la pel·lícula polèmica, per tant participaven o recolzaven les protestes i, fins i tot, simpatitzaven o donaven suport als actes violents.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Un relat simplista per diversos motius i que oblida la majoria dels components del conflicte, que llavors resulta impossible d’entendre. Tant, que fins i tot The Washington Post s’ha de preguntar “Perquè els musulmans s’ofenen tan fàcilment?”. La gran majoria de cròniques es limiten a remarcar que les protestes són en resposta a una pel·lícula concreta, oblidant qualsevol referència a la història i el context –passat colonial, posterior neo-colonialisme, conflicte palestino-israelí, ocupacions d’Iraq i Afganistan, etc.- però, a més, unifiquen el “món musulmà” en un sol estat d’opinió que actuaria amb una voluntat única. L’antropòloga Sarah Kendzior posa en dubte aquesta unicitat en un article a Al Jazeera titulat “La fal·làcia del ‘món islàmic’” i denuncia que la frase s’utilitza per “reduir, denigrar o posar en dubte”. “’Es molt estrany –continua Kendzior- sentir la frase “El món cristià” als mitjans anglòfons per que significaria una reducció de les motivacions de 2.000 milions de persones”. Al final, a les manifestacions en protesta per “La innocència dels musulmans”, incloent la gran majoria de pacífiques, sols hi han participat entre un 0,001 i un 0,007% de la població del “món islàmic”.

Tampoc s’informa –o almenys no en la mateixa rellevància- de la gran quantitat de protestes laiques que hi ha als països musulmans, siguin per qüestions polítiques, laborals o socials.

A més de simplificacions, però, els mitjans occidentals podrien haver estat amagant informació, afavorint així –encara que sigui de forma involuntària- el xoc de civilitzacions que preconitzen els extremistes d’ambdós fronts? Segons alguns reportatges d’investigació, la difusió del film en qüestió pel món àrab va ser totalment ignorada fins que un telepredicador salafista –una branca especialment rigorista de l’islam- la va subtitular a l’àrab i en va començar a fer promoció des del seu programa. Les protestes entrarien, segons aquesta tesi, dins una estratègia d’un corrent extremista minoritari que busca explotar l’enfrontament amb Occident per debilitar el pensament majoritari dins l’islam. Si a més es té en compte que la pel·lícula ja va ser produïda amb afany provocador, tindríem als grans mitjans col·laborant en una estratègia desestabilitzadora promoguda per minories fonamentalistes.

En canvi, les intervencions contundents i clares en contra de la violència i la manipulació de les protestes per part d’importants dirigents religiosos i polítics musulmans –inclosos islamistes- han passat a un segon pla. Un exemple perfecte d’aquest posicionament de facto de molts mitjans es pot trobar a La Vanguardia. El diari de Barcelona ha cobert amb diferents peces i una editorial la visita del Papa al Líban, coincidint amb els dies de màxima tensió per aquesta polèmica. En cap de les informacions, però, s’explica que els dirigents d’Hesbol·là –el moviment islamista que sovint es presenta com un grup terrorista- van participar en la missa que Benet XIV va oficiar a Beirut. En canvi, només dos dies després el mateix diari oferia una peça sobre les “amenaces” que el dirigent de l’organització, Hassan Nasral·là, hauria proferit contra els EUA per la difusió de la pel·lícula durant una manifestació –pacífica, encara que això el diari no ho especifica.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019