Converses d’havent dinat

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El discurs de Mas a Madrid, el paper de l’esquerra en el procés independentista, l’alternativa socialista i les utopies van conduint una conversa nocturna entre pinxos amb guarniment, rotlles de pernil amb espàrrecs i un Mireia que fa passar el debat amb regust de raïm. En un moment, un dels interlocutors deixa anar:

– El problema de determinada gent que es creu en l’elit és que menysprea el poble, pensa que la gent no pot i no ha de tenir cap paper. I això és un error. El que hem d’aconseguir és que tothom sigui partícip i actiu en la societat.

– Bé, però hi ha gent que no hi té cap interès -li respon un segon interlocutor. I el primer replica:

– No és cert. El problema, ja ho deia Joan Fuster, és que de determinades qüestions només se’n pot parlar amb la panxa plena. Com aquí nosaltres. [Concretament, l’aforisme fusterià diu: ‘Només es pot fer cultura a l’hora del cafè: vull dir, després d’haver dinat. Un home mitjanament mort de gana, ¿s’interessaria pel problema de l’analogia entis, per les particularitats prosòdiques del Dant, per la teoria dels quanta, ni tan sols pel concepte de plus-vàlua?’]. A alguns ja els està bé que hi hagi tot de gent que ja tingui prou feina amb menjar i arribar a final de mes.

– Aquí és on entra en joc, també, el paper dels mitjans -s’hi afegeix un tercer-, perquè en principi haurien de servir per dur la cultura i el debat polític i social a totes les cases, sobretot les televisions. I en canvi, què fan? Programes escombraria que són el nou opi del poble. D’aquests, per sort, aquí en tenim pocs, però les televisions privades espanyoles en van ben plenes. A mi em sembla que hi hauria d’haver més regulació. No s’haurien de poder emetre segons quins programes que no només no aporten res a la societat sinó que promouen la ignorància i la xafarderia del més baix nivell.

– I tampoc no cal anar tan lluny. Aquí mateix tenim molts programes, de debat, tertúlies i entrevistes, que evidentment no tenen res a veure amb la porqueria però sí que deixen al marge una part de la societat. Als grans mitjans sempre hi ha la mateixa gent, i el conjunt de les seves opinions genera una visió de la realitat esbiaixada i fa invisible la resta de realitats.

– Ens calen mitjans…

– Això a Veneçuela ho han fet molt bé. Hi ha un 10% de ràdios i televisions públiques i, de la resta d’espai radioelèctric, un percentatge són mitjans privats i un altre, comunitaris. El govern cedeix l’espai a les comunitats dels barris i les organitzacions socials. Són els veïns els qui fan els programes, expliquen les coses que els passen i els afecten. S’han convertit en una eina de difusió crítica i constructiva i han passat a ser protagonistes actius de la realitat. Mira, l’Eduardo Galeano explicava que un dia s’havia trobat un home gran que, després de gairebé tota la vida essent analfabet, havia après a llegir i escriure i participava en les assemblees i els mitjans del seu poble. I li va dir ‘Jo vull que guanyi Chávez per no tornar a ser invisible’.

– Aquí anem en la direcció oposada. I a sobre empetiteixen els mitjans públics. Primer van treure la TVC internacional i ara treuen el 3XL i fusionen el 33 i el Super3. Ah, i a sobre ens quedem sense poder escoltar iCat per l’FM. Però si és la millor emissora de cultura que teníem!

– Per què se l’han carregada?

– No ho sé. Deu ser que la pela encara és més important que les estructures d’estat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.