Men in black i el periodisme

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La cultura popular yankee té aquestes coses: la crítica que es presenta com a seriosa a penes va fer cas a Men in Black, la pel·lícula blockbuster protagonitzada per Will Smith i Tommy Lee Jones a finals dels 90; i en canvi, aquell memorable film que narra les aventures de dos agents d’una agència dels EUA encarregada de detectar els extraterrestres amagats rera la quotidianitat de la nostra vida, regala des de fa anys metàfores a discreció. A la dels ‘homes de negre’ que han de reconduir sobiranies al marge de mandats electorals s’hi suma el memorable i recurrent gag de Polònia: el dels ‘marcians’ mirant-se els assumptes terrenals amb la desmenjada ironia del que es creu amo de tot, elegant ridiculització de totes les teories del complot que hom pugui imaginar.

Però de Men in Black em quedo amb un altre troballa dels guionistes. L’agent K i l’agent J, els dos protagonistes del film, s’informen d’allò que passa al món a través dels tabloides sensacionalistes… En les pàgines d’aquesta premsa groguíssima hi troben les notícies que busquen: l’arribada d’un plat volador en un desert d’Arizona, la mort d’un taxista de Seattle atacat per un llimac gegant i un llarg i inconcebible etcètera. Aquesta premsa és invisible per a nosaltres: en el cas que ens parés a les manes la desxifraríem com una absurda possibilitat, per després regalar-li indiferència o un somriure condescendent. Els nostres ‘Homes de negre’ veuen en aquells titulars sense sentit aparent les pistes ocultes de la realitat. La ironia sagnant: no és el New York Times sinó el News of the world el referent per a entendre el món.

La metàfora ens serveix, avui? Vol dir això que les portades al·lucinades pel Paco Marhuenda o les veus guturals d’El Gato al agua estan plenes de senyals per entendre allò que passa? És, aquest, el plantejament que defensa una part de l’independentisme addicte a aquesta mena de peces periodístiques (alienígenes). “Hem de conèixer l’enemic”, argumenten.

Però no es tracta exactament de ‘conèixer’ l’enemic, sinó d’entendre i escoltar l’adversari, que no és exactament el mateix… i especialment avui, quan les fronteres que delimiten qui és adversari i qui no són tan esquives; i especialment avui que l’acceleració del procés de construcció nacional ha remogut totes les aigües del debat.

La metàfora de Men in black ens serveix relativament, doncs, perquè això no és una ‘guerra’ (una altra cosa és com ho plantegin al país veí) sinó una invitació que ens interpel·la a tots. Cal aprendre a llegir de nou, refer els nostres menús informatius, reclamar moltes dades, ser rigorosos, i assegurar que tenim el màxim de veus representades, argumentar, no menystenir. Cal entendre que un país no es construeix a còpia de proclames ni panegírics (que n’hi ha a un cantó i a un altre) sinó de sentit crític i molta professionalitat.

Ara més que mai necessitarem uns mitjans a l’altura d’un debat col·lectiu que necessàriament ha de ser madur i gens furtiu. Deixem Men in black per a una tarda amb crispetes. És el moment de la política, i del periodisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.