Ma llibertat

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ponderós pel seu significat i palpitant per la dificultat d’atansar-lo, el concepte de llibertat és, avui, arreu. També als mitjans de comunicació, on arran de la manifestació de l’Onze ha ocupat un lloc destacat, malgrat alguns de nosaltres –professionals de la informació- no hem sabut dissimular el respecte que sentim a l’hora d’emprar-lo. Perquè en escriure’l, hem desafiat part del pensament que ha qüestionat la seva validesa en considerar-lo indestriable de les creences o, fins i tot, de la genètica. I perquè en publicar-lo en les pàgines dels nostres diaris, hem desafiat també la instrumentalització que, en reiterades ocasions al llarg de la història, ha buscat pervertir l’essència del seu significat.

Però ara sí, certament, toca parlar-ne.

Tothom qui es proposi analitzar els esdeveniments d’aquests darrers dies, no hauria d’ignorar el context històric que els ha acompanyat. No es pot negar que la conjuntura política, econòmica i social ha afavorit la construcció d’un clam col·lectiu per la llibertat. Ara bé, també és cert que la convulsa transformació que està vivint el món de la informació hi ha jugat un paper fonamental. Sense més dilacions: mai abans s’havia donat una conjuntura comunicacional tan favorable per a l’existència d’aquest anhel de llibertat. I encara més. Mai abans aquesta mateixa conjuntura havia estat tan necessària per a la consecució d’aquest objectiu.

Alguns titllaran aquesta tesi d’ingènua, perquè no són pocs els que creuen que darrere d’aquest  nou paradigma -precipitat per la incorporació de les TIC en la societat-, els mateixos poders de sempre continuen treballant per uniformitzar i dominar el pensament col·lectiu. En part és cert, el context no és l’òptim. Però presenta oportunitats. La circulació constant d’informació –des de dins i fora del sistema- i la capacitat de transcendir fins ara monopolitzada pels poders tradicionals, fan més factible que mai la possibilitat d’exercir amb llibertat. L’argument l’hem sentit des de l’època dels clàssics. Aquell que només coneix l’statu quo no té cap altre anhel que el de formar-ne part. Aquell, en canvi, que descobreix status alternatius, gaudeix de la possibilitat de lluitar per obtenir-los. Només cal determinació.

I quin ha de ser paper del periodista en aquest nou context polític i social? Més que mai el  professional de la informació ha d’exercir d’acord amb la seva responsabilitat social, sent conscient que el dret a decidir no ha ser producte d’un joc d’influències, sinó de l’expressió d’una opinió pública ben informada i d’uns mitjans honestos que tinguin com a únic punt de mira els interessos de la societat. Una perspectiva que no només ens ha de dur a no subestimar la funció del periodista, creient-nos aliens a un moment històric tan important, sinó que ha de servir també per no sobrepassar les nostres atribucions, caient en un abús premeditat de la capacitat d’influència que tenen els mitjans.

El psicòleg alemany Erich Fromm deia: «[…] l’home modern viu sota la il·lusió de saber el que vol, quan en realitat, desitja únicament el que se suposa (socialment) ha de desitjar». Segurament no hi ha prou arguments per desmentir aquesta idea amb la mateixa fermesa amb què el seu autor la va escriure. El més honest és, doncs, assumir-ne la relativitat. Ara bé, no renunciant al significat relatiu d’aquest terme, crec poder dir que aquest escrit és per a mi un exercici de llibertat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.