Ni d’esquerres, ni de dretes, Catalunya!

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El sistema polític català, com el de tota nació sense estat que lluita per tenir-ne un de propi, se sustenta en un doble clivatge: l’eix social i el nacional. Tot i això, des que tinc ús de la raó, la balança sempre ha estat bastant desequilibrada quant a prioritats. Ja fos en els temps de la puta i la Ramoneta, els del malaguanyat Estatut, els de la gestió com a màxima aspiració o els de la transició nacional d’horitzó incert, el país passava per damunt de tot. Una paraula ben accentuada amb quatre barres un dissabte era capaç de tapar totes les ponències, comissions, normatives i negociacions que podien haver tingut lloc fins divendres. I els mitjans de comunicació tenim una responsabilitat notable en això. I no només els seus màxims responsables, sinó que bona part dels periodistes tenim interioritzat que un conseller sulfurat per una mesura de l’Estat recentralitzadora o per una de negativa pel país passa per davant de la gestió que hagi pogut liderar per facilitar la vida dels ciutadans o, per contra –i molt significativament en l’actualitat–, també per davant de la tisorada que hagi pogut efectuar sobre un servei consolidat. És una arma de doble tall a la que polítics i periodistes ja hi estem acostumats.

I no em malinterpreteu, el futur del país, la relació entre Catalunya i Espanya i la llibertat nacional són qüestions cabdals per als catalans, i més ara que sembla que puguem iniciar un nou cicle en aquest sentit. Ara bé, no podem oblidar que també hem iniciat un nou cicle des de fa poc en l’altre eix. Catalunya avança cap a l’estat propi, sí, però cap a on avança l’estat del benestar? És un altre aspecte determinant que ja tenim sobre la taula i al que hi dediquem moltes menys planes i minuts. I molt em temo que això, en els propers mesos i anys, s’accentuarà.

Sens dubte, si va de veres, Mas ha emprès un camí valent i històric. Des dels mitjans del país, cal reconèixer-ho i acompanyar-lo en el trajecte, per convicció i per garantir que no se’n desviï, però això no ens pot fer cecs a altres qüestions. A diferència dels rucs, no transitem amb aclucalls que ens forcin a veure-hi sols en una direcció. Més ara que els serveis socials i la igualtat d’oportunitats estan tan qüestionats per la crisi i per tots aquells que se’n volen aprofitar. Més ara que el mateix Mas va ser qui, abans de ser president, va fixar les seves prioritats de Govern en “l’economia, l’economia i l’economia” i va comprometre’s a reduir l’atur a la meitat en una legislatura. Més ara que el mateix Mas va reconèixer, després de l’entrevista amb Mariano Rajoy pel fallit pacte fiscal, que els seus objectius de legislatura eren, a banda del nou finançament, reactivar l’economia i afermar les polítiques socials. Com han quedat aquests altres compromisos? Cap mitjà ho ha valorat els darrers dies? Cap mitjà ho ha destacat en el debat de política general? I, el que serà més significatiu, cap mitjà li donarà rellevància en campanya electoral?

Vaig poder escoltar esgarrifat com aquesta setmana s’afirmava al Parlament que l’esquerra i la dreta, a Europa, cada cop s’assemblen més i que tot projecte que tingui lloc al vell continent, per una simple qüestió geogràfica, ja és social. Una afirmació tan contundent i polèmica com assegurar que la relació entre Catalunya i Espanya és satisfactòria i inamovible en un context global com l’actual. Però, en canvi, la primera va rebre ben poques atencions.

Tinguem clar que tota acció no és neutre i tot diagnòstic, tampoc. És lícit ser liberal o conservador, com ho és ser socialdemòcrata o comunista, però no ho és intentar amagar-ho darrera una bandera. Ni fer-ne el joc des dels mitjans. Si bé és cert que en general als catalans –pels motius que siguin– la qüestió nacional ens desperta visceralment una reacció més contundent, els mitjans de comunicació no podem basar-nos tan sols en motivacions hormonals i hem d’actuar com a àgora d’un debat que, com a país sense estat que som, és complex. Simplificar-lo seria –és– trair el periodisme.

Celebro que, per fi, a les ràdios i televisions s’hagi trencat la por a portar-hi tertulians partidaris de la independència, i que aquests també tinguin espai ja a les columnes dels diaris. Ara, però, potser hauríem de fer un pas més. Un cop constatat que Catalunya –i, espero, algun dia els Països Catalans– necessita un estat, què tal preguntar-nos si aquest ha de ser més liberal, socialista o –qui sap– islàmic? No és gens trivial i, si els mitjans ho ignorem i silenciem el debat, donarem un ampli marge de maniobra i decisió al partit que lideri la transició cap a l’estat propi que, un cop fixats els fonaments i la Constitució, serà difícil de corregir.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.