Pepe Rei

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Al final ho van entendre, Pepinho. Sempre vas ser un “cas absolutament perdut”, que diria Benedetti. Perdudíssim encara avui, malgrat l’absència, per a tots els que tenen mil tupinades a amagar. Sociològicament irrecuperable pels analistes en nòmina del Poder. Incomprable pels propagandistes en voga del règim. Com sempre també, encara avui ets innombrable en els superseminaris acadèmics de periodisme d’investigació, incontrolable pels tecnòcrates de la repressió que han perfeccionat l’immens quarter de control social que ens perimetra i desesperant pels apologetes de la pau dels cementiris i la Santíssima Inquisició.

Sí, ja han passat 10 anys des del teu accident de trànsit. Per nosaltres, massa temps i massa buit. Per la història, potser poc. Avui, el mateix Garzón que es va acarnissar perseguint-te i que va tancar la teva estimada Ardi Beltza és el mateix que defensa –no t’ho perdis– la llibertat d’expressió de Wikileaks. Egunkaria va ser finalment absolt. I el tancament d’Egin, 10 anys després, es va declarar il·legal. Ja ho deies: sempre amb la llibertat sota qualsevol circumstància. I santa paciència desobedient. Que el temps de les cireres sempre acaba picant a la porta dels exclosos.

10 anys ja. I no costa d’imaginar com seria el teu compte de twitter donant veu als sense veu, malgrat em quedi clar que l’Audiència Nacional ja l’hagués tancat uns quants cops. En els temps que corren, fraus i estafes entre pors i esperances, no saps el que se’t troba a faltar. Perquè quan el 10 d’agost de 2002 se’ns va congelar el temps i l’ànima, tots els subconscients vam pensar, fins en el setè somni, que les casualitats no existeixen –i si existeixen han estat perfectament planificades– i que alguna mà sinistra del terrorisme d’Estat s’havia creuat amb tu a la variant de Donostia.

Invariablement, venies de la nit dels temps per parir, després d’una altra jorn extenuant de robar-li a la foscor somnis i utopies i després d’un altre cap de setmana interminable de visites per la ruta penitenciària de la macropresó espanyola on restem tots tancats encara. I on encara, encara avui, tens tants bons amics segrestats. Vés que, com sempre venies dels teus quilòmetres de dignitat, fotent-li al cor de la bèstia, al ventre immund d’una fera que –Brecht al segle XXI– encara respira.

Què hi farem. Encara avui ets un cas perdut. Sempre ens vas tenir acostumats a les calamitats de qui és deixa la pell en la pista de la vida i de la lluita cercant la llibertat. Amb tu, això de viure d’ensurt en ensurt s’havia convertit en tautologia: si no era la salut era l’últim filó informatiu, la teva agenda que tremolava, el mòbil cremant amb l’enèsim escàndol o els lladrucs de Del Olmo i Garzón. I així, quasi que ens vas acostumar a desegrestar-te, un cop l’any, de la presó d’Alcalà-Meco, ensenyant-nos a viure cada dia com si fos el primer i cada nit com si fos la darrera.

D’ensurt en ensurt, és clar: “d’haver estat neutral / no hauria necessitat / aquelles teràpies intensives”. Vas aconseguir que la dictacràcia de la democradura et tanqués cinc mitjans, acumular quatre detencions consecutives, tres empresonaments i un sumaríssim 18/98. Finalment, trànsits transitoris de transicions modèliques, vas tornar a creuar la frontera el 2001, revisitant el franquisme i instal·lant a Baiona, al País Basc sota administració francesa, la seu de la redacció més lliure i insubmisa que he conegut mai. Rigors d’exili de l’aznaritat lliberticida.

Eres la bèstia negre del règim. Tots demanaven el teu cap i pocs, i molt pocs, periodistes, alçaren la veu aleshores. Però contra tu –avui, ara i aquí– no hi ha encara més condemna que la llibertat que vas defensar i el periodisme d’investigació –peti qui peti– més autèntic i esperançador que ens vas transmetre. Contra el què es va activar tota l’artilleria del sistema: mediàtica, policial i judicial: un dia un tertulià o l’Atutxa més xulesc demanaven el teu cap i l’endemà algun jutge signava a corre-cuita l’acte de fe que t’empresonava mentre tothom aplaudia.

D’aquell teu contrapoder en deixa prova avui el repàs per l’hemeroteca. Vas convocar en contra teu (“un és tan gran com l’enemic que ha escollit per lluitar” que diuen a Xiapes) tots els poders fàctics de l’Estat espanyol, que sempre publicitaven la teva enèsima detenció anunciada exigint més sang i que la foguera cremés més i més alta.  “Quin poder de convocatòria, Pepe”, que deia Miren; “el sant innocent” reia Arantxa Arruti; “el vailet de totes les hòsties” com escrivia un pres; “l’amenaça del bon exemple” reblat per Alizia Stürtze o aquell mític “jo ja sé qui és vostè, senyor Pepe Rei” d’aquell mosso d’esquadra fent el gall. I sobretot, la sinceritat de l’inspector de policia –era el segon cop que et detenia– a la macrocomissaria madrilenya de Canillas quan, després de publicar “Un rei cop per cop”, es va sincerar borbònicament com si perseguissis quimeres: “a quin país et creus que estàs?”.

Després, en el tancament més difícil i impossible –perquè no hi eres– de Kale Gorria, va venir aquell guàrdia civil tranuitat, a les tres de la matinada i en un control antiterrorista, que pretenia ofendre quan es va rebatejar en ple escorcoll integral com “els cadells de Pepe Rei”. Tan sols va aconseguir enorgullir-nos. Precursor, tu. De nosaltres. Tu i els teus ravals de dignitat a cada cantonada de l’Euskal Herria més popular i compromesa, zapatista anticipat (“per a tots res, res per a nosaltres”) i conscient com mai del graffiti anònim –“barricada que no se defiende barricada que se pierde”– escrit contra el mur de totes les mentides. Les quotidianes o les estructurals.

La resta ja ho vas sabent company; des d’aquell agost maleït, la classe periodística s’ha acanallat i monopolitzat més; tal com vas anunciar, el setge a la llibertat d’expressió no ens va deixar en pau; i com preveies, la llibertat estava a la xarxa i en el suport mutu. Han plogut mentides i un món cada cop més injust i desigual ha mutat. Però amb tot i contra tot, seguim seguint, multiplicant-nos com a casos perduts i lluitant com ovelles negres contra la crua realitat del carrer i del Poder.

En fi, campió, que 10 anys després ets encara tan cas perdut que l’ànima em diu que quan Euskal Herria i els Països Catalans siguin lliures  –has vist en 10 anys com s’han precipitat les coses?– seguiràs sent incapaç de ser neutral. Encara que parlis de formatges, de bruixes o de l’Atlàntida, ja et veig descobrint “en el continent submergit / l’existència d’oprimits i opressors / parcials i neutrals / torturats i botxins / o sigui la mateixa bronca / cuba sí ianquis no / dels continents no submergits”.

Han passat 10 anys, si. I cada dia, amb el mateix desig intacte i amb el mateix dilema quotidià: torna aviat, amic. Que la morrinya ofega. Que resta tant per fer, tot un país per construir i et necessitem com mai al fardell de les nostres esperances. Torna aviat, Pepinho. Perquè amb tu, afortunadament, sempre ens queda tota la revolució per davant.

Més info: www.peperei.com

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.