Carta a una periodista d’esquerres

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Apreciada amiga,

Moltes gràcies per la carta de l’altre dia, em va reconfortar saber que no defalleixes, tot i les dificultats. Ja saps que per a mi tu sempre has estat un exemple a seguir pel teu compromís incorruptible. Però no m’agradaria pensar que ara vols mantenir-te al marge amb l’excusa de l’”això no toca”. Sóc del parer, estimada companya, que ara no toca callar. Ara toca actuar, si cal amb més intensitat, sense perdre ni un bri de l’actitud vehement que sempre t’ha caracteritzat.

Em dius que sempre havies anhelat un periodisme amb vocació nacional, i lloes les passes que s’han fet. Tens raó, fa uns anys eren quatre els periodistes que gosaven endinsar-se i parlar sense embuts del moviment independentista sense passar vergonya o encara més, sense patir represàlies o ser apartats. Eren quatre els que s’alineaven amb els perseguits i en denunciaven les injustícies que patien. I ho pagaven car.

Però com sempre és gràcies a aquell compromís que avui el discurs independentista ocupa un paper central als mitjans de comunicació del país, àdhuc els de masses (abans, sovint, els grans criminalitzadors de l’independentisme, quines coses té la vida). Tot i que quedi molt terreny per recórrer, és clar.

Ens hem de sentir orgulloses d’aquesta petita victòria, perquè aconseguir que el discurs sigui hegemònic als mitjans és un dels passos previs a l’avenç polític. I és que com tu sempre has dit, els periodistes són els que hem de pressionar els polítics juntament amb la mobilització ciutadana, i no a la inversa.

Una petita victòria, és veritat, però et demano que no et rendeixis, perquè un relaxament pot engegar a pastar fang tot l’aconseguit fins ara. Benvinguts siguin els que acaben de pujar al carro, de nosa no en fan pas, al contrari, això és el que volíem! Però si els periodistes que sempre s’han mantingut ferms sucumbeixen, el futur que ens espera serà molt negre; les petites espurnes de llibertat que tant han costat d’encendre s’apagaran en poques hores, i tornarem a la fosca fred de la trinxera justament quan tenim l’oportunitat d’agafar el futur amb les mans. Cal seguir sent inconformistes.

I tens raó. Qui ens ho havia de dir, als que ja fa uns quants anys que som independentistes i actuem com a tals, que amb poques setmanes l’eix nacional hauria avançat com ho ha fet després de l’estiu 2012?

La d’aquest Onze de Setembre ha estat sens dubte la manifestació més important a la que molts hem assistit mai. També des d’un punt de vista periodístic ha estat d’aquelles manifestacions que, com molt bé dius, fan història. Gratificant sobretot per a aquells periodistes que ja fa un cert temps que batallen (ara més satisfactòriament) per a normalitzar els anhels de llibertat del poble català. Un èxit que cal celebrar.

Però m’agradaria expressar-te una inquietud que he tingut sempre. La coneixes bé, però em sembla que ara sí que toca deixar-la una mica més clara. Parlo de la necessitat de seguir recordant que aquesta és una batalla no complerta. Que amb la independència de Catalunya la nació no estarà encara alliberada i que, malgrat tot, els ciutadans d’aquest país encara no seran ben bé lliures, per bé que sí un xic més (i benvingut sigui!).

I és que tot sovint em pregunto: On és el periodisme d’esquerres? Quan estem passat una de les pitjors crisis dels últims decennis, i que els periodistes patim de manera severa amb ERO exprés, acomiadaments injustos, impagament d’hores extres i trista precarietat laboral, resulta que els periodistes d’esquerres són invisibles?

Hi són, i tant que hi són. En una propera carta intentaré fer-te cinc cèntims del que penso del periodisme d’esquerres. De moment, i només per no cansar-te, acabo aquest escrit animant-te a reflexionar sobre la necessitat que els periodistes com tu no llimin ni un centímetre la seva vocació. Que la facin ben visible, ara és el moment.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.