Deixar Espanya, una qüestió de bon gust

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Deixeu-me, en aquesta primera col·laboració a la secció d’opinió del portal Mèdia.cat, que us parli del mestre i amic Ramon Barnils, que deia, i ho repetia sovint, que deixar Espanya era, més enllà de qualssevol altres consideracions, un qüestió de bon gust.

Just aquest passat estiu, a mitjans agost, el president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA), Carles Duarte, es va despatxar a gust en una entrevista a Efe (efa de Falange Española, segons el nazi Serrano Súñer!) i va dir que «hauria de ser possible» que un escriptor català en llengua castellana pugui obtenir el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat, mentre admetia que aquests autors «no són tractats justament ni aquí ni fora d’aquí».

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Les declaracions d’aquest funcionari i poeta, àmpliament reproduïdes i augmentades pels mitjans propis –potser per allò tan suat dels núvols d’estiu o globus sonda–, i esbombat especialment pels mitjans foranis dels veïns de l’oest, van ser motiu d’increbantables adhesions –com la del conseller del ram, el camaleònic Ferran Mascarell– i, lògicament, ben rebudes pels propis escriptors nats a Catalunya que escriuen la seva obra majoritàriament en castellà i que, segons el parer de Duarte i els seus adlàters, són –oh, pobrets!– tan maltractats.

Ve a tomb Ramon Barnils, precisament, perquè en un dels seus imperdibles articles a El Temps (núm. 120, 6-12 d’octubre de 1986, «El suplement humorístic de L’unità, l’espanyol cosmopolita i altres») va reblar el clau de la qüestió en uns termes que potser ara ens poden semblar del tot normals –ara que la conversió a l’independentisme s’ha accelerat a la velocitat de la llum–, però que a l’any 1986 no l’eren.

Efectivament, en Ramon, a l’últim paràgraf d’aquest article, després de parlar de l’habitual peregrinatge pels locals de la nit barcelonina pròxims a la seu de Catalunya Ràdio, com ara el Mas i Mas o l’Universal –excursions de què, en més d’una ocasió, vaig ser deixeble– conta que amb l’inseparable Quim Monzó i amb l’ara director del Théâtre de l’Archipel a Perpinyà, van anar a parar al Bikini (l’antic, no la pífia que és ara), on se’ls abraonà un «escriptor català en llengua espanyola, obsessionat com tots ells i els qui s’ho rumien, per la cosa nacional o independentista», el qual, «a crits i a bafarades» es definí com a «català i independent» i li preguntà a en Barnils:

«— Tu, que ets catalanista, explica’m per què ho ets.»

Segons en Barnils, a l’escriptor esmentat —«amic, company d’estudis i, sobretot, escriu bé» (potser es referia Enrique Vila-Matas)–, li improvisà una argumentació que, «sense fer-me mentir estigui a l’altura dels seus ideals encara cosmopolites».

I continua:

«Li dic que com que els catalans no m’agraden no puc ser catalanista. Però com que els espanyols encara m’agraden menys, sóc separatista. El preocupat company i amic va començar immediatament a donar voltes per les dues pistes, cinc barres i bar a l’aire lliure del Bikini, fins que el Monzó el va haver de parar i assossegar-li la disparada assimilació de l’argument amb uns copets a l’espatlla i pagant-li un whisky al bar de fora. Un amic és un amic, sobretot si és cosmopolita, de manera que quan per quan me’l torni a trobar i em torni a sortir amb l’obsessió de moda entre els al·lèrgics tant a la barretina com a l’espanyolada, ja li tinc preparat el resum de l’argumentació: deixar Espanya de banda no és una qüestió política, ni ètica, ni de dretes, ni d’esquerres: és una simple qüestió de bon gust.»

No cal dir que a moltes taules de les redaccions, on ara ja només s’hi acumulen notes de premsa i comunicats urgentíssims, caldria que hi deixessin un espai permanent per a aquest article de l’enyorat Ramon Barnils, no sigui cas que, anant com anem, a ser un Estat d’Europa vull dir, oblidessin qui en parlava ja fa vint-i-sis anys amb ple coneixement de causa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019