#sensesenyal

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Va ser l’altre dia. No pas un dia qualsevol sinó aquell dia. I, probablement, per això va passar gairebé desapercebut.

Perquè mentre els carrers ens vessaven de somriures i banderes, l’Onze de Setembre que ja és tot un punt d’inflexió en la nostra història, resulta que quilòmetres enllà, a ponent, es consumava la ignomínia. Tapada pels esdeveniments espectaculars, però ignomínia.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Va ser a les Corts espanyoles, que va passar. Centenars de milers de signatures (amb validació exacta, 651.650 persones que van escriure nom i cognoms i dades personals en un paper) hi havien portat una Iniciativa Legislativa Popular (ILP), de nom “Televisió sense Fronteres”. Superat amb escreix el repte del mig milió de signatures validades, arribava a l’hemicicle aquell una proposta que volia prendre forma de llei per tal de protegir els espais de comunicació, per tal de trencar les barreres artificials que, actualment, permeten que interessos espuris prohibeixin la recepció d’una televisió pública en una part del seu domini lingüístic, per tal, en fi, que el senyal de TV3 tornés a arribar a Xixona i a Monòver, a València, Alcoi i Morella, a Ontinyent, Xàtiva i Benicarló.

Aquell dia no havien pas de votar si era que sí o era que no, que tirava endavant la llei. De fet i d’entrada, semblava només un tràmit: acceptar portar la proposta a debat, simplement. Un acte natural, si es té en compte l’esforç ciutadà per aconseguir l’impossible, tantíssimes signatures en un termini concret de temps.

Però aquell dia, a Madrid, hi va haver una mostra clara (una altra) del sentit democràtic que impregna l’estat que encara ens toca patir: que no i que no i que no, que ni per respecte ni per res, que no se’n pot parlar i punt. I així ho van esbandir.

No és una qüestió de la majoria que ara tenen al parlament d’allà: quan era en mans dels de l’altra cara de la moneda tampoc no van fer res per afavorir-ne la tramitació. PP i PSOE, PSOE i PP han coincidit perfectament i significativament a l’hora de l’entrebanc.

I no és tampoc una qüestió tècnica. Ni de diners. Hi ha mitjans i maneres sempre que hi hagi voluntat. I, en aquest cas, la voluntat tiba en sentit contrari. Perquè si ressuscitar el fantasmal “corredor central” en detriment de l’eix mediterrani no és una decisió que segueixi criteris econòmics sinó polítics, optar per desvertebrar-nos l’espai de comunicació és també un acte polític d’intencions clares. Per sobre de la llibertat d’expressió i dels drets de les comunitats lingüístiques i de tot, passen el rodet i proven de canviar de tema.

Però resulta que el clam pel dret de veure TV3 també al País Valencià ha generat una mobilització d’ampli espectre, amb un consens social molt digne de consideració. I aquesta ja ha estat la primera victòria del moviment #sensesenyal. Després ha arribat la negativa que dèiem, la manera freda de menystenir centenars de milers de ciutadans units en positiu, el rodet i etcètera, però el fet és que la mobilització ja ha evidenciat que la societat valenciana no és un conjunt uniforme pintat de blau.

I res no indica es doni per vençuda només perquè Espanya hagi tancat la porta bruscament.

Al capdavall, pot ser que pensi que la solució no passa per Espanya.

Tampoc en aquest cas.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.