Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Diumenge hi ha eleccions a Veneçuela i la majoria de mitjans catalans i de la resta de l’Estat espanyol s’han posicionat, més o menys clarament, amb Henrique Capriles, el candidat de la coalició opositora, com han fet, per exemple, La Vanguardia, que en el titular d’un article assegurava que “Els últims sondeigs apunten a un empat tècnic entre Chávez i Capriles, mentre que a l’interior del text es descobreix que Chávez guanya clarament en dues de les tres possibles projeccions del vot indecís i només en la tercera guanya de forma més justa. També l’Ara ha insistit en el tema de l’empat electoral –però citant diferents enquestes que donen resultats diferents,- mentre que l’altre dels dos únics textos publicats sobre el tema és una entrevista, precisament a Capriles.

Naturalment cada mitjà té dret a escollir la seva línia editorial i a mostrar les seves preferències per un o altre candidat, encara que cal ressaltar la poca pluralitat mediàtica que existeix en aquest tema i la facilitat que tenen alguns mitjans a vincula Chávez amb fets negatius de qualsevol tipus, com en un article a El Mundo on en el titular s’assegura que “el ‘cambrer del 25-s va barallar-se contra Hugo Chávez” per després descobrir, llegint tot el text, que els fets fan referència a un llarg plet del protagonista amb la justícia veneçolana anterior a les presidències de Chávez.

També és obvi que els mitjans han de ser especialment crítics amb el poder i és normal que es destaquin alguns dels principals problemes que viu Veneçuela, com la criminalitat, la corrupció o la manca de relleu en la presidència del país, però això no hauria de ser un obstacle per reconèixer que durant la darrera dècada s’han aconseguit importants avenços en el camp social, com per exemple la reducció a la meitat de la mortalitat infantil, l’eradicació de l’analfabetisme, la multiplicació per cinc del número de professors, essent el país de Llatinoamèrica –amb Equador- que més ha reduït la taxa de pobresa i exhibeix el millor coeficient Gini –que calcula la desigualtat social- de la regió, tot això segons informes d’organismes internacionals. Un país, per cert, que s’ha convertir en destí de joves catalans que han d’emigrar a la recerca d’un futur millor.

També és estrany que un país definit de forma constant com una “dictadura” l’oposició estigui a punt de guanyar les eleccions i que després de 14 anys de governs caòtics, algunes de les principals promeses de Capriles siguin mantenir els programes socials públics i no abandonar l’ALBA, l’aliança regional impulsada per Veneçuela i Cuba.

Però qui més lluny ha anat en aquesta presa de posició en la política veneçolana ha estat El País. Per visualitzar el biaix que ha arribat a assolir la capçalera de Prisa només cal comparar les cròniques que va dedicar al míting central de Capriles, diumenge, i al de Chávez, ahir. El primer va ser una “una festa democràtica com mai abans. Centenars de milers de persones de totes les classes socials i de totes les edats”, amb un candidat que “ha sabut connectar amb els desigs de canvi de bona part de la societat” i una “confiança” i una “espontaneïtat” que “contrasten amb la cada cop més buida retòrica oficial”. Sols quatre dies després, Chávez omplia el mateix escenari amb una quantitat de gent igual o superior en el tancament de la seva campanya, però aquest cop es tracta de “ Centenars de milers de treballadors d’empreses públiques –idea que, com el fet que els assistents van rebre diners per anar al míting es repetida vàries vegades al text- i de simpatitzants del president”, un president que és “un nou Messies, com un telepredicador en estat d’èxtasis o una estrella del rock” que parla “d’allisades” i al que se li recorda la seva participació en el cop d’estat de 1992, però no el que va patir el 2002.

El mateix dia és publicava una anàlisi titulada “El fenomen Chávez” on tracta d’entendre les claus de la popularitat de l’actual president veneçolà, que –independentment que les motivacions psicològiques que esmenta siguin certes- oblida donar cap de les dades socioeconòmiques referides més amunt.

L’exemple més clar que l’animadversió del diari per Chávez l’ha portat a traspassar a vegades les línies vermelles més bàsiques del periodisme és la famosa editorial del 13 d’abril de 2002, en la que van justificar el cop d’estat que va intentar destituir Chávez i que va ser revertit per una intensa mobilització popular. Una errada que des dels mitjans del Grup Prisa no estan disposats a reconèixer, tal i com es va poder sentir al programa La Ventana de la Cadena SER, en que es va expulsar un convidat per recordar-la, després que la periodista es prengués el comentari com un “insult personal”.